La Jornada El·lectoral Més Llarga

Com va començar tot plegat? Doncs suposo que el dijous, fa una mica menys d'un mes, que vaig arribar a casa i em vaig trobar amb un resguard de correus. Era una carta certificada, amb remitent JEZB, de Barcelona. No tenia ni la més remota idea de què podia ser, així que vaig pensar que ja l'aniria a buscar... I va passar divendres, el cap de setmana i dilluns, i el dilluns per la nit em vaig adonar de dues coses: primera, que l'havia d'anar a buscar abans de dimarts a la una del migdia, és a dir, que ja podia estar-la anant a buscar l'endemà... i segona, que JEZB només podia voler dir una cosa: Junta El·lectoral Zona Barcelona...

I sí! L'endemà les meves sospites es van confirmar: la carta era una meravellosa comunicació que m'havia tocat estar de President Suplent Primer per a les el·leccions del dia de Tots Sants. Bé, era mala sort, però al menys era suplent, i tenint en compte que perquè el president titular no es presentés calia que justifiqués una raó d'autèntica força major, vaig suposar que seria anar allà a les vuit, signar conforme que m'havia presentat, i marxar cap a casa.

Clar, quan em van proposar de sortir per la Castanyada, obviament no vaig dir que no.

Així que el dia 31 vam anar a sopar a casa de la Silvi, la noia que també va venir a la visita al cementiri. Hi havia també el seu xicot el Txus, l'omnipresent Simón i l'Ali, una altra amiga, es va pasar més tard. Com que la Silvi viu per la Via Júlia, i havia d'anar carregat amb beguda i menjar, vaig pensar que agafaria el cotxe, el deixaria aparcat per allà, i si havia begut (aquest condicional el podia haver omitit, perquè sabia segur que seria cert) tornaria a casa a peu i ja l'aniria a buscar l'endemà, sortint a córrer o qualsevol cosa. No comptava amb què el dia de la Castanyada moltíssima gent surt i va a sopar fora, de manera que quan vaig arribar al barri de la Silvi no hi havia manera de trobar cap lloc per aparcar. Finalment, just a la sortida de la parada del Metro de Trinitat Nova, un cotxe sortia a la vorera de l'altre sentit, la furgoneta que passava per davant de la plaça no hi cabia, i jo vaig ficar-me de morro a la plaça per a dir: meva!!! Vaig aparcar i sortint vaig dir: sé que amb això he gastat la sort d'aquesta nit, però m'és igual. No sabia com de profètiques serien aquestes paraules... Només que consti que jo em referia a allò de afortunat al joc, desafortunat en amors (de fet, sé que la frase és al revés, però per conservació de la sort, aquesta també hauria de ser certa) i em referia a que segur que no lligava (ja veus, quina mala sort), l'únic que al final tot va prendre un camí que realment no m'esperava...

El sopar va ser realment un tiberi de la hòstia. Els Pits de Pollastre Arrebossats amb Salsa de Cava i Raïm à la Arguiñano, la Xistorra amb Pa Artesanal (encara que va haver-hi un petit problema amb la duresa del pa), una mica de Pà (normal) amb Tomàquet i Formatge, i després encara Panellets, Castanyes i Moniatos. Tot acompanyat de Lambrusco, Sidra portada d'Astúries (molt molt bona) i Cava.

Després de sopar vam estar jugant a un joc d'aquests de beure, que es diu l'Abuela. Tens 6 gots, i tires un dau, i la regla bàsica és que si el got del número que et surt està ple te'l beus i segueixes tirant, i si està buit el reomples i passa el torn al següent. Hi ha un parell de regles addicionals per a si només hi ha un got ple o només un got buit, però a grans trets és això. El millor va ser que no teníem cap dau, i vam acabar havent-ne de fer un amb una caixa buida d'una bombeta, unes etiquetes i pega... Ens vam acabar l'ampolla de cava així, i després van caure dos bricks de vi Casón Històrico (marca de qualitat reconeguda mundialment) i dos litres de Coca-cola, obviament no en aquest ordre ni molt menys per separat.

Una mica més tard de les dues vam anar una estona al Casal del barri de Prosperitat, vam estar ballant una estona i vam prendre alguna cervesa més. Però a les tres i poc ja van tancar, vam estar una estona més per allà, i vam fer camí de tornada a casa. Caminant, i amb parada al Carmel. Total, que vaig arribar a casa que eren vora les sis.

Estava rebentat, em feien mal les cames de caminar i d'estar dempeus al casal, i una mica tot el cos perquè també havia fet un entrenament de Voleibol per la tarda. Em vaig posar el despertador a les 7:30, i vaig posar-me al llit per a dormir una hora una mitja. Obviament, va ser vist i no vist. Com que vaig pensar que seria un moment, em vaig tornar a posar la roba amb què havia sortit, amb pudor de fum, crec que no em vaig ni pentinar. Anava a sortir sense prendre res, però com que tenia el regust de recent despertat (i del vi amb coca-cola), em vaig acabar prenent un brioix per a treure-me'l i vaig sortir.

Vaig arribar allà al col·legi el·lectoral que faltava poc per a les vuit. Jo el que volia fer era localitzar el president titular de la meva mesa, que era qui m'importava. Però hi havia bastanta gent, així que vaig esperar fins que van obrir, vam entrar i ens van posar a tots al voltant de les respectives meses. Un cop allà, vaig començar a preguntar, i tothom era Vocal, o Vocal Suplent, només hi havia un veí que ja coneixia que era President Suplent Segon. Aquí em vaig començar a preocupar. Però enmig de tota la documentació no hi era la llista completa de càrrecs. Em quedava un resquici d'esperança. Finalment va arribar la llista, i van preguntar: Edgar Gonzàlez Pellicer?. Efectivament, Edgar Gonzàlez i Pellicer era el President de la Mesa U, Secció 081, Districte 5, Municipi Barcelona, Circumscripció El·lectoral Barcelona.

Tots els plans que havia fer de dormir, anar a buscar el cotxe... enlaire (clarament, en aquell moment el que més m'importava era el primer). I mira que ho havíem estat parlant, de tornada, amb els típics doncs quan em va a tocar a mí, de totes les taules només a una persona suplent li va tocar quedar-se. Molt bé, la probabilitat és molt baixa, però... què passa quan tu ets aquesta persona de baixa probabilitat? Et consola pensar que a la resta de la gent no li ha tocat?

Per sort, mentre la meva mare treballava a la Delegació del Govern (expulsant estrangers del país, una feina com qualsevol altra), jo havia treballat en un parell d'el·leccions fent d'Agent de l'Administració, que l'únic que ha de fer és anar a control·lar la constitució de les meses a les vuit, demanar el recompte de votants fins aquell moment a les dues i a les sis, i tornar a les vuit de la tarda per ajudar al recompte, comunicant a una centraleta els resultats cada cop. Com que és menys feina i et paguen més que per estar en una mesa, obviament és un treball a què només pots accedir per enchufe... Doncs bé, d'haver participat en aquestes altres el·leccions, ja sabia més o menys què calia fer, com fer les actes, com s'acostumava a organitzar la mesa... En un moment la nostra mesa estava constituïda, a més a més els dos interventors que teníem assignats no van venir, cosa que vaig agrair profundament; ho admeto, no és que la classe política em sigui particularment simpàtica...

La veritat és que el dia va passar bastant més ràpid del que em pensava. A part que vam tenir bastanta participació, al final vam passar del 60% en la nostra mesa, i la gent que venia ens va mantenir distrets durant bastanta estona (encara que érem la mesa amb menys cens de totes, i hi havia cops que hi havia fins i tot cua en altres meses i a nosaltres no ens venia ningú), amb els dos vocals vaig tenir força sort. Un era un dibuixant de còmics i il·lustrador, i l'altre era productor de documentals. La seva empresa era la que havia fet Catalunya des de l'Aire, Catalunya des del Mar, i similars. Total, que xerrant amb ells també vaig passar bastant de temps. Vam decidir donar-nos una hora per anar a dinar, i en tornar fins i tot em vaig portar un esborrany de la tesi d'una companya del departament per a llegir-lo i pràcticament no el vaig obrir. Ens passàvem força estona mirant la llista de votants. És curiòs com al meu barri hi ha força sagues de quatre o cinc germans, tots ja grans que segueixen empadronats juntament amb els seus pares. Potser és que viuen fora però no s'han desempadronat d'aquí. Però clar, llavors penso en mon pare que viu a la mateixa finca que la seva mare...

Al final sí que ens va agafar una mica més de modorra, i ja comptàvem els minuts que faltaven perquè tanqués el col·legi. Finalment, van tancar i vam posar-nos a fer el recompte. Encara va anar prou ràpid. A la nostra mesa va guanyar CiU de carrer i, sorprenentment, el segon partit més votat va ser Iniciativa, amb un vot més que el PSC. Després Esquerra i el PP. El partit aquest dels Ciutadans va treure catorze vots i tot, els Verds, sis, i un parell de partits minoritaris van treure un vot cadascún. Bé, només restava fer totes les actes d'escrutini, les de sessió, signar-ho tot, posar-ho en sobres... i que el President anés al jutjat de Barcelona a portar-ho!

Sort que mon pare em va portar fins allà, i encara que hi havia una gentada, en deu minuts ho vaig entregar i ja estava fora. Ja podia anar cap a casa? No! Perquè jo tenia el meu cotxe aparcat a Trinitat Nova! Per sort, mon pare també em va fer el grandíssim favor de portar-me fins allà.

En aquell moment, mentre anava assegut, amb el cul mig fora del seient, amb la bossa entre les mans, en la moto de ma germana, conduïda per mon pare, a tota velocitat per la ronda, en direcció sortida dos... tot el que m'havia passat en aquelles 48 hores se m'acumulava al cap. Em notava com en un somni, en certa manera eufòric, excitat. I mirava les parets, les columnes, els altres cotxes que hi havia a la ronda, les cases, com tot s'anava quedant enrere, tot tenyit de la llum taronja dels fanals. Quan m'acostava al cotxe encara em van quedar forces per a córrer fins ell. Crec que va ser l'últim cartutx. Vaig tornar fins a casa, vaig aparcar el cotxe, vaig sopar, me'n vaig anar a dormir, finalment... i m'he aixecat onze hores després, per a escriure aquesta entrada al blog sobre la meva jornada (el·lectoral) més llarga.