Les Luthiers (o La Vida Boliviana II)

Sí, ja ho sé, Les Luthiers són argentins, no bolivians, però com que vaig anar-hi amb gent boliviana i perquè el Roberto va ser, com en molts altres casos, qui m'hi va convéncer...

Tot va començar fa temps, quan ens va donar al despatx per a veure videos chorres de La Hora Chanante del Youtube. No apuntaré a ningú com a responsable de fomentar aquesta manera paridera de perdre el temps a la feina, suposo que tots us suposeu qui va ser...

Després de veure trenta vegades el Testimonios de Karpov, i de sentir el Rap del Payaso a l'arribar a la feina durant un mes, el Roberto va dir que a ell els humoristes que li agradaven molt eren les Luthiers, i ens va ensenyar alguns videos seus del Youtube. A mi en aquell moment em van fer certa gràcia, però després tampoc no els vaig fer gaire cas, ho admeto... I fins i tot quan pel meu aniversari el Roberto em va regalar un DVD amb uns quants dels seus espectacles, encara que em va fer molta il·lusió, vaig deixar-lo a la pila de coses per veure, i allà es va quedar com m'acostuma a passar (sóc senzillament incapaç de veure una pel·lícula sol, sempre trobo alguna altra cosa que fer).

Però això que un bon dia el Roberto arriba a la feina dient que les Luthiers venen a Barcelona! I que ell i tota la seva colla d'amics bolivians s'hi apunten. Um, anar al teatre és una altra cosa... Més que res, té una component social, no és estar davant una pantalla sol, sinó que hi ha altra gent, els teus amics i tal. A part, que m'agrada anar al teatre de tant en tant, és un rotllo completament diferent del cinema. I el Pere també va dir que s'hi apuntava, que avisaria també el David Carrascal (un altre company de la carrera). I, clar, jo també vaig dir que em comprava una entrada. Vaig pensar que si eren tan famosos, per alguna raó hauria de ser, i que hauria de descobrir-ho.

També vaig pensar que així em motivaria a veure els videos. El meu raonament era que anar a un concert en què no coneixes cap cançó és avorrit, perquè per molt que coneixis el grup, sempre està bé poder corejar les cançons i tal. Doncs llavors, anar a veure les Luthiers sense haver-ne vist res abans no hauria de ser una bona idea... Sé que potser el que ja era mala idea de bon principi era gastar-se 32 euros en una entrada per a les Luthiers sense haver-ne vist res abans... Però com que per a aquest raonament ja feia tard...

Com podeu suposar, el temps va passar, i no vaig veure cap video de les Luthiers. No només això, si no que, com sempre, em van proposar d'anar a escalar aquell cap de setmana, no vaig recordar que tenia les entrades, vaig dir que sí, i quan la setmana anterior estava dinant amb els companys de pis del Roberto i em van dir que ja quedaríem per al teatre se'm va encendre la llum de: Merda! L'has tornada a liar! Casualment aquell cap de setmana també havia quedat per anar a dinar al japonès amb un company de la feina. I també eren les festes de San Xibeco, que li havia dit al Simón que aniria amb ell, i on havia convidat a una amiga de la carrara... Aclaro que San Xibeco són unes festes molt ben pensades: està clar que les festes del pobles sempre són en honor d'algun Sant i el que va la gent a fer-hi és bàsicament a pillar-la. Doncs la gent del barri de Prosperitat (prop de la Via Júlia) fa cinc anys es van inventar un sant (San Xibeco, que es representa a la iconografia popular amb el nas roig i una ampolla de cervesa sota el braç) per a poder fer festes rotllo poble i tenir una excusa per a poder-la pillar (que diries, no cal, pots pillar-la sense tenir excusa, però sempre és més divertit si en tens, i si ho fas d'una forma creativa. Penseu per exemple en jocs com el duro o similars). El Sant es baixa des d'una espècie de casal (encara no han fundat una ermita en el seu honor) i després es fa una cercavila de bar en bar, carretejant la imatge del Sant i cantant Eco, eco, eco! Viva San Xibeco! I hi ha activitats després durant el cap de setmana i tal...

Tot i tenir tot aquest merder de plans, finalment vaig poder quadrar-ho gairebé tot: vaig anar a San Xibeco la nit de divendres, em vaug beure 2 litres i mig de cervesa (em faig vell, els vaig notar bastant), vaig arribar a casa a les 3, em vaig llevar a les 7, me'n vaig anar a escalar a Canyelles (a unes parets que es diuen La Facu), vaig tornar a casa, em vaig dutxar, i a les 9 estava al metro de Paral·lel per anar cap al Palau d'Esports del carrer Lleida a veure les Luthiers!! Com podeu suposar, anava bastant petat, i no és per avançar-me als esdeveniments, però entre número i número gairebé no vaig aplaudir perquè era incapaç de trobar la forma de fer-ho sense que em fes mal tot el cos.

En arribar al teatre de bones a primeres em va sorprendre la quantitat de gent llatina que hi havia. De fet, sé que no té res de particular: suposo que les Luthiers són més populars a Sud-Amèrica que no aquí, i que a tota la comunitat immigrant que viu a Barcelona els deuria fer gràcia veure'ls, però sempre et xoca una mica. Vam estar allà esperant el Pere i el David, que s'havien perdut venint i jo tenia les seves entrades. Era un quart de 10 quan vam arribar; i van passar a ser dos quarts i no arribaven; tothom ja estava dins i no arribaven; l'espectacle ja havia començat i no arribaven. Ens va venir una dona (boja?) al Roberto i a mi, carretejant dues bosses de la compra, i preguntant-nos què feien allà, si quedaven entrades i quant costaven (com qui va al cine a veure què hi fan, doncs hi ha gent que ho fa amb el teatre) i no arribaven... Finalment, a tres quarts van arribar i vam poder entrar. Ens vam seure, i em vaig preparar per veure les Luthiers!!

I vaig riure molt! Però mooolt!! És un humor bastant peculiar, començant perquè és curiós veure 5 iaios (realment tenen la seva anyada) vestits de frac fent parides dalt d'un escenari. Jo em pensava que seria molt més rotllo musical i cançonetes, però, encara que les cançons són una part important de l'espectacle, van alternant-se bastant amb part parlada i tal, i no cansen. Molen molt els instruments que es fabriquen ells mateixos: hi havia com una espècie de trompeta-canó gegant, i va sortir un moment un dels actors dins un tonell a què hi havien afegit un màstil per a transformar-ho en un contrabaix. Per altra banda, el diàleg és molt intel·ligent, i l'humor està gairebé tot basat en jocs de paraules i dobles sentits. El número extra final va ser èpic, amb 2 dels actors ballant a ritme de bateria a saco, i fent un ball terriblement ridícul amb el nom Los Jóvenes de Hoy en Dia. Realment, ara no tinc excusa per a no empassar-me sencer el DVD que em va regalar el Roberto.

I sí senyors, vaig aconseguir no adormir-me! Com he dit abans, no vaig gairebé aplaudir per meres raons fisiològiques, però ho hauria fet de bon grat, i fins i tot m'hauria posat dempeus com va fer pràcticament tothom. Estava cansat, cansat, realment tenia ganes d'anar a casa.

Però algú ha dubtat que evidentment em van convéncer per anar a sopar fora?