Presa de Pèl

A part de ser una proposta original (i de molt mal gust) com a centre de taula per als nadals, així és com va quedar el terra de la cuina de casa el dimecres per la nit:



Sí! Em van tornar a prendre el pèl. O me'l vaig deixar prendre... Ja em tocava, portava una època en què ja no sabia com posar-me els cabells. Fes el que fes, se'm bufaven... Així que, un altre cop, m'he posat en mans de ma germana, ella m'ha passat la màquina, i ja està!

La veritat és que durant els últims anys, he entrat en una espècie de cicle amb el tema dels cabells. L'origen de tot està en l'època en què tenia 16 anys. Després d'haver anat amb el cabell esquilat durant tota la meva vida, em va agafar el punt d'adolescència rebel i em vaig estar més d'un any sense tallar-me'ls, i un altre any portant-los llargs. Evidentment, em van créixer bastant, i com que jo era de l'opinió que si els pèls creixien sols perquè hauria de caler cuidar-los, els portava secs i oberts de mala manera, tapant-me la cara. Vaig estar amb aquelles pintes fins que vaig entrar a la facultat. Una setmana abans de començar la carrera me'ls vaig tallar a la perruqueria. El següent tall també va ser a la perruqueria, però una mica més curt, i ja després vaig tornar al meravellós món de la màquina esquiladora, i així vaig estar un altre cop durant bastants anys. Provant variacions de barbes, patilles i colors de cabell (un cop només, però va ser taronja), però bàsicament el portava curt.

Suposo que la raó principal de tot és que em fa mandra anar a la perruqueria, demanar hora, i després t'acaben deixant un pentinat que fas por... I per això els dos extrems són còmodes: no tallar-te els cabells perquè no hi has d'anar, i passar-te la màquina perquè saps segur com et quedarà i t'ho pot fer ta germana a casa en un quart d'hora.

Així que era evident que quan em cansés de portar-lo curt tornaria a l'altre extrem. I ajuntat al fet que penso que em van caient anys i en que m'engreixaré i em quedaré calb (és un tòpic, però suposo que ens passa a tots), es crea un cicle que té la següent pinta:

1. Vaig al lavabo quan ma germana m'ha acabat de passar la màquina. Em veig estrany amb el cabell rapat, i penso que tinc les entrades més enrere i la cara més ampla que l'últim cop.


2. Passen els dies i m'acostumo a l'aspecte que faig.


3. Quan m'ha crescut una mica, penso que així curt faig un aspecte mínimament decent i tot.


4. Em creix una mica més i llavors ja comença a ondular-se'm. Com que vinc d'un moment en què em sembla que el porto bé, començo a pensar en què em podria tornar a deixar el cabell llarg, com quan era jove, que d'aquí a uns anys ja no ho podré fer, bla, bla, bla...


5. Van passant els dies i ja començo a portar xolla. Cada cop se m'ondula i bufa més. Provo de controlar-ho amb escuma, fixador, assecador... (no, laca no ho he provat ni ho provaré). De totes maneres, penso que és una època que cal passar per a poder-lo portar llarg, que un cop llarg el propi pes del pèl farà que no es bufi, que en el seu dia ja ho vaig passar...


6. Com que porto el cabell llarg, em passo el dia tocant-me'l. Quan marxo de la feina cada dia la taula està plena de pèls. D'això no n'estic del tot segur però també crec que, de tant tocar-me'l i de que els pèls més llargs de per sí tiren de l'arrel, tinc mal de cap molt més sovint que quan el porto curt.


7. Un bon dia, admeto que n'estic fins els collons del pèl, de que se'm caigui, de semblar un pallasso amb el pèl tot sortit per sobre l'orella, i de que sembli que hagi passat un zoo per cada lloc on he estat, i li dic a ma germana que em passi la màquina i acabem d'una vegada amb les meves idees estúpides.


8. Torno al punt 1?

Diria que aquest dimecres ha acabat el meu tercer cicle consecutiu. Suposo que per molt bé que m'ho faci ma germana, el que hauria de fer és anar a la perruqueria, a que me'l tallin, no me'l rapin, i tornar-hi a la mínima que comenci a sobrepassar la llargada de dignitat. Però ho admeto: em fa tanta mandra...