Sí, ja ho sé, Les Luthiers són argentins, no bolivians, però com que vaig anar-hi amb gent boliviana i perquè el Roberto va ser, com en molts altres casos, qui m'hi va convéncer...
Tot va començar fa temps, quan ens va donar al despatx per a veure videos chorres de La Hora Chanante del Youtube. No apuntaré a ningú com a responsable de fomentar aquesta manera paridera de perdre el temps a la feina, suposo que tots us suposeu qui va ser...
Després de veure trenta vegades el Testimonios de Karpov, i de sentir el Rap del Payaso a l'arribar a la feina durant un mes, el Roberto va dir que a ell els humoristes que li agradaven molt eren les Luthiers, i ens va ensenyar alguns videos seus del Youtube. A mi en aquell moment em van fer certa gràcia, però després tampoc no els vaig fer gaire cas, ho admeto... I fins i tot quan pel meu aniversari el Roberto em va regalar un DVD amb uns quants dels seus espectacles, encara que em va fer molta il·lusió, vaig deixar-lo a la pila de coses per veure, i allà es va quedar com m'acostuma a passar (sóc senzillament incapaç de veure una pel·lícula sol, sempre trobo alguna altra cosa que fer).
Però això que un bon dia el Roberto arriba a la feina dient que les Luthiers venen a Barcelona! I que ell i tota la seva colla d'amics bolivians s'hi apunten. Um, anar al teatre és una altra cosa... Més que res, té una component social, no és estar davant una pantalla sol, sinó que hi ha altra gent, els teus amics i tal. A part, que m'agrada anar al teatre de tant en tant, és un rotllo completament diferent del cinema. I el Pere també va dir que s'hi apuntava, que avisaria també el David Carrascal (un altre company de la carrera). I, clar, jo també vaig dir que em comprava una entrada. Vaig pensar que si eren tan famosos, per alguna raó hauria de ser, i que hauria de descobrir-ho.
També vaig pensar que així em motivaria a veure els videos. El meu raonament era que anar a un concert en què no coneixes cap cançó és avorrit, perquè per molt que coneixis el grup, sempre està bé poder corejar les cançons i tal. Doncs llavors, anar a veure les Luthiers sense haver-ne vist res abans no hauria de ser una bona idea... Sé que potser el que ja era mala idea de bon principi era gastar-se 32 euros en una entrada per a les Luthiers sense haver-ne vist res abans... Però com que per a aquest raonament ja feia tard...
Com podeu suposar, el temps va passar, i no vaig veure cap video de les Luthiers. No només això, si no que, com sempre, em van proposar d'anar a escalar aquell cap de setmana, no vaig recordar que tenia les entrades, vaig dir que sí, i quan la setmana anterior estava dinant amb els companys de pis del Roberto i em van dir que ja quedaríem per al teatre se'm va encendre la llum de: Merda! L'has tornada a liar! Casualment aquell cap de setmana també havia quedat per anar a dinar al japonès amb un company de la feina. I també eren les festes de San Xibeco, que li havia dit al Simón que aniria amb ell, i on havia convidat a una amiga de la carrara... Aclaro que San Xibeco són unes festes molt ben pensades: està clar que les festes del pobles sempre són en honor d'algun Sant i el que va la gent a fer-hi és bàsicament a pillar-la. Doncs la gent del barri de Prosperitat (prop de la Via Júlia) fa cinc anys es van inventar un sant (San Xibeco, que es representa a la iconografia popular amb el nas roig i una ampolla de cervesa sota el braç) per a poder fer festes rotllo poble i tenir una excusa per a poder-la pillar (que diries, no cal, pots pillar-la sense tenir excusa, però sempre és més divertit si en tens, i si ho fas d'una forma creativa. Penseu per exemple en jocs com el duro o similars). El Sant es baixa des d'una espècie de casal (encara no han fundat una ermita en el seu honor) i després es fa una cercavila de bar en bar, carretejant la imatge del Sant i cantant Eco, eco, eco! Viva San Xibeco! I hi ha activitats després durant el cap de setmana i tal...
Tot i tenir tot aquest merder de plans, finalment vaig poder quadrar-ho gairebé tot: vaig anar a San Xibeco la nit de divendres, em vaug beure 2 litres i mig de cervesa (em faig vell, els vaig notar bastant), vaig arribar a casa a les 3, em vaig llevar a les 7, me'n vaig anar a escalar a Canyelles (a unes parets que es diuen La Facu), vaig tornar a casa, em vaig dutxar, i a les 9 estava al metro de Paral·lel per anar cap al Palau d'Esports del carrer Lleida a veure les Luthiers!! Com podeu suposar, anava bastant petat, i no és per avançar-me als esdeveniments, però entre número i número gairebé no vaig aplaudir perquè era incapaç de trobar la forma de fer-ho sense que em fes mal tot el cos.
En arribar al teatre de bones a primeres em va sorprendre la quantitat de gent llatina que hi havia. De fet, sé que no té res de particular: suposo que les Luthiers són més populars a Sud-Amèrica que no aquí, i que a tota la comunitat immigrant que viu a Barcelona els deuria fer gràcia veure'ls, però sempre et xoca una mica. Vam estar allà esperant el Pere i el David, que s'havien perdut venint i jo tenia les seves entrades. Era un quart de 10 quan vam arribar; i van passar a ser dos quarts i no arribaven; tothom ja estava dins i no arribaven; l'espectacle ja havia començat i no arribaven. Ens va venir una dona (boja?) al Roberto i a mi, carretejant dues bosses de la compra, i preguntant-nos què feien allà, si quedaven entrades i quant costaven (com qui va al cine a veure què hi fan, doncs hi ha gent que ho fa amb el teatre) i no arribaven... Finalment, a tres quarts van arribar i vam poder entrar. Ens vam seure, i em vaig preparar per veure les Luthiers!!
I vaig riure molt! Però mooolt!! És un humor bastant peculiar, començant perquè és curiós veure 5 iaios (realment tenen la seva anyada) vestits de frac fent parides dalt d'un escenari. Jo em pensava que seria molt més rotllo musical i cançonetes, però, encara que les cançons són una part important de l'espectacle, van alternant-se bastant amb part parlada i tal, i no cansen. Molen molt els instruments que es fabriquen ells mateixos: hi havia com una espècie de trompeta-canó gegant, i va sortir un moment un dels actors dins un tonell a què hi havien afegit un màstil per a transformar-ho en un contrabaix. Per altra banda, el diàleg és molt intel·ligent, i l'humor està gairebé tot basat en jocs de paraules i dobles sentits. El número extra final va ser èpic, amb 2 dels actors ballant a ritme de bateria a saco, i fent un ball terriblement ridícul amb el nom Los Jóvenes de Hoy en Dia. Realment, ara no tinc excusa per a no empassar-me sencer el DVD que em va regalar el Roberto.
I sí senyors, vaig aconseguir no adormir-me! Com he dit abans, no vaig gairebé aplaudir per meres raons fisiològiques, però ho hauria fet de bon grat, i fins i tot m'hauria posat dempeus com va fer pràcticament tothom. Estava cansat, cansat, realment tenia ganes d'anar a casa.
Però algú ha dubtat que evidentment em van convéncer per anar a sopar fora?
25 de novembre 2006
22 de novembre 2006
Pillant Cacho (o La Vida Boliviana I)
Aquest cap de setmana no l'altre vam cel·lebrar l'aniversari del Roberto, el meu company de despatx bolivià. I vaig pillar cacho... Però no del tipus que esteu pensant...
El Cacho és el joc de daus típic d'allà Bolívia. Bàsicament, tu tens una sèrie de jugades: Balas (uns), Tontos (dosos), Trenes (tresos), Cuadras (quatres), Quinas (cincs), Senas (sisos), Escalera, Full, Poker i Grande (5 daus iguals). Les jugades de números valen la suma dels punts dels daus que tenen aquest número, mentre que les jugades especials tenen valors de l'ordre de 10, 20, 30...
Llavors, al teu torn tu tires 5 daus, i pots triar una de les jugades i anotar-la. En comptes d'anotar, pots decidir tornar a tirar alguns dels daus. Quan ho fas, després estàs obligat a girar 2 ó 3 dels daus (posar el número que hi ha al costat contrari). Les jugades de números només es poden anotar en aquesta segona tirada, mentre que les jugades especials compten 5 punts menys si les anotes a la segona tirada. I cada jugada només la pots anotar un cop durant la partida.
Com a exemple, si tens 3 quatres i 2 cincs, pots anotar-ho com a 12 punts a Cuadras, 10 punts a Quinas o com un Full. Eventualment, pot arribar un punt en què tot el que podries anotar ja ho has anotat abans, i et veus obligat a esborrar-te (posar-te zero punts) en alguna casella.
Jugant sols, cada jugador disposa de dos grups de dues tirades. A l'acabar el primer pot decidir d'anotar el que li ha sortit, o guardar-se el resultat per si el segon és millor. En el primer cas, el segon resultat pot anotar-lo o no. En el segon cas, al final del segon grup de tirades ha de triar entre el resultat del primer o el del segon, no es pot quedar amb els dos. Així, a cada torn un jugador pot anotar una o dues jugades. També hi ha diferents variants del tema per a quan jugues en equip.
I falta mencionar la Dormida. Si tu treus els 5 daus amb la mateixa xifra en la primera tirada d'un grup, s'anomena una Dormida, i guanyes automàticament la partida. La tradició diu que ha de quedar constància d'això, i les taules dels bars de Bolívia estan plenes de marques amb textos del pal "José sacó una Dormida el 2 de Julio de 1927"... signats per la resta dels presents.
L'últim cop que havíem estat jugant a Cacho, quan vam estar a Donosti, vam estar parlant del tema de la Dormida, i fent càlculs ràpids de la probabilitat de treure 5 daus iguals, i del nombre de tirades que es feien durant una partida, vam arribar a la conclusió que, més o menys, jugant un cop a la setmana a Cacho, t'hauria de sortir una Dormida un cop a l'any. Evidentment, si jugues entre quatre persones, quatre cops a l'any una partida acabarà amb una Dormida. Així que no és res tan tan improbable...
Però clar, el que no m'imaginava era que a mi me'n sortís una a la meva cinquena partida de Cacho!!! I a més a més de Quinas!!!
I va ser així, quan estava distret de la partida, quan ningú no s'ho esperava, quan el Roberto i jo (anàvem fent equip) semblava que estàvem fora del joc, sense opcions, mers espectadors de la lluita dels altres... Bé, de fet no va ser exactament així, però l'esport i els jocs han de tenir una component èpica, si no no té gràcia. A les partides de pel·lícula ningú no guanya des del primer moment... :D
Però bé, fos com fos, vam guanyar!
Cal aclarir que no és que a la foto sortís amb cara de tajat, sinó que realment ho anava. Perquè aquesta immersió en la vida boliviana va començar prenent un parell de cubates de Chuflay (Singani (una espècie d'esperit de vi bolivià) amb Sprite) abans de dinar. El dinar consistia en Salteñas (unes empanadilles farcides de carn i brou, de manera que quan les mossegues cal que xuclis perquè no et caigui el brou; pel que sembla, si et cau el brou és que no saps fer petons; no, no explicaré si a mi em va caure o no), Sopa de Maní (brutal!!), Chicharrones (unes costelles tallades i torrades), Pique (un guisat de carn), acompanyat de Llajua (una salsa picant de Locoto, la guindilla que tenen allà) i Mote (blat de moro blanc), i el pastís d'aniversari amb 27 espelmes! Durant aquest temps, va caure cervesa, Lambrusco, Cava, vi de Porto...
Després va haver-hi partida de Pictionary Bolivia - Catalunya (que vam guanyar de pallissa, je, je), la de Cacho i encara un altre joc de daus. Vaig conéixer a més amics del Roberto, que em fa molta gràcia perquè són una colla que es troba desperdigada per tot el món. No sé, realment va estar molt molt bé...
I bé, per als curiosos, dir que vaig sortir a les 8 d'allà, vaig arribar a casa, em vaig dutxar i vaig tornar a marxar cap a un egipci on havia quedat per sopar. Vaig sopar, sortir de festa per Marina, menjar xurros a la Plaça de les Glòries a les 6, arribar a casa a les 7, dormir, llevar-me a les 2 i mitja, i encara per la nit vaig anar a sopar al Hard Rock Café. Un cap de setmana típic :D
El Cacho és el joc de daus típic d'allà Bolívia. Bàsicament, tu tens una sèrie de jugades: Balas (uns), Tontos (dosos), Trenes (tresos), Cuadras (quatres), Quinas (cincs), Senas (sisos), Escalera, Full, Poker i Grande (5 daus iguals). Les jugades de números valen la suma dels punts dels daus que tenen aquest número, mentre que les jugades especials tenen valors de l'ordre de 10, 20, 30...
Llavors, al teu torn tu tires 5 daus, i pots triar una de les jugades i anotar-la. En comptes d'anotar, pots decidir tornar a tirar alguns dels daus. Quan ho fas, després estàs obligat a girar 2 ó 3 dels daus (posar el número que hi ha al costat contrari). Les jugades de números només es poden anotar en aquesta segona tirada, mentre que les jugades especials compten 5 punts menys si les anotes a la segona tirada. I cada jugada només la pots anotar un cop durant la partida.
Com a exemple, si tens 3 quatres i 2 cincs, pots anotar-ho com a 12 punts a Cuadras, 10 punts a Quinas o com un Full. Eventualment, pot arribar un punt en què tot el que podries anotar ja ho has anotat abans, i et veus obligat a esborrar-te (posar-te zero punts) en alguna casella.
Jugant sols, cada jugador disposa de dos grups de dues tirades. A l'acabar el primer pot decidir d'anotar el que li ha sortit, o guardar-se el resultat per si el segon és millor. En el primer cas, el segon resultat pot anotar-lo o no. En el segon cas, al final del segon grup de tirades ha de triar entre el resultat del primer o el del segon, no es pot quedar amb els dos. Així, a cada torn un jugador pot anotar una o dues jugades. També hi ha diferents variants del tema per a quan jugues en equip.
I falta mencionar la Dormida. Si tu treus els 5 daus amb la mateixa xifra en la primera tirada d'un grup, s'anomena una Dormida, i guanyes automàticament la partida. La tradició diu que ha de quedar constància d'això, i les taules dels bars de Bolívia estan plenes de marques amb textos del pal "José sacó una Dormida el 2 de Julio de 1927"... signats per la resta dels presents.
L'últim cop que havíem estat jugant a Cacho, quan vam estar a Donosti, vam estar parlant del tema de la Dormida, i fent càlculs ràpids de la probabilitat de treure 5 daus iguals, i del nombre de tirades que es feien durant una partida, vam arribar a la conclusió que, més o menys, jugant un cop a la setmana a Cacho, t'hauria de sortir una Dormida un cop a l'any. Evidentment, si jugues entre quatre persones, quatre cops a l'any una partida acabarà amb una Dormida. Així que no és res tan tan improbable...
Però clar, el que no m'imaginava era que a mi me'n sortís una a la meva cinquena partida de Cacho!!! I a més a més de Quinas!!!
Però bé, fos com fos, vam guanyar!
Cal aclarir que no és que a la foto sortís amb cara de tajat, sinó que realment ho anava. Perquè aquesta immersió en la vida boliviana va començar prenent un parell de cubates de Chuflay (Singani (una espècie d'esperit de vi bolivià) amb Sprite) abans de dinar. El dinar consistia en Salteñas (unes empanadilles farcides de carn i brou, de manera que quan les mossegues cal que xuclis perquè no et caigui el brou; pel que sembla, si et cau el brou és que no saps fer petons; no, no explicaré si a mi em va caure o no), Sopa de Maní (brutal!!), Chicharrones (unes costelles tallades i torrades), Pique (un guisat de carn), acompanyat de Llajua (una salsa picant de Locoto, la guindilla que tenen allà) i Mote (blat de moro blanc), i el pastís d'aniversari amb 27 espelmes! Durant aquest temps, va caure cervesa, Lambrusco, Cava, vi de Porto...
Després va haver-hi partida de Pictionary Bolivia - Catalunya (que vam guanyar de pallissa, je, je), la de Cacho i encara un altre joc de daus. Vaig conéixer a més amics del Roberto, que em fa molta gràcia perquè són una colla que es troba desperdigada per tot el món. No sé, realment va estar molt molt bé...
I bé, per als curiosos, dir que vaig sortir a les 8 d'allà, vaig arribar a casa, em vaig dutxar i vaig tornar a marxar cap a un egipci on havia quedat per sopar. Vaig sopar, sortir de festa per Marina, menjar xurros a la Plaça de les Glòries a les 6, arribar a casa a les 7, dormir, llevar-me a les 2 i mitja, i encara per la nit vaig anar a sopar al Hard Rock Café. Un cap de setmana típic :D
10 de novembre 2006
Presa de Pèl
A part de ser una proposta original (i de molt mal gust) com a centre de taula per als nadals, així és com va quedar el terra de la cuina de casa el dimecres per la nit:
Sí! Em van tornar a prendre el pèl. O me'l vaig deixar prendre... Ja em tocava, portava una època en què ja no sabia com posar-me els cabells. Fes el que fes, se'm bufaven... Així que, un altre cop, m'he posat en mans de ma germana, ella m'ha passat la màquina, i ja està!
La veritat és que durant els últims anys, he entrat en una espècie de cicle amb el tema dels cabells. L'origen de tot està en l'època en què tenia 16 anys. Després d'haver anat amb el cabell esquilat durant tota la meva vida, em va agafar el punt d'adolescència rebel i em vaig estar més d'un any sense tallar-me'ls, i un altre any portant-los llargs. Evidentment, em van créixer bastant, i com que jo era de l'opinió que si els pèls creixien sols perquè hauria de caler cuidar-los, els portava secs i oberts de mala manera, tapant-me la cara. Vaig estar amb aquelles pintes fins que vaig entrar a la facultat. Una setmana abans de començar la carrera me'ls vaig tallar a la perruqueria. El següent tall també va ser a la perruqueria, però una mica més curt, i ja després vaig tornar al meravellós món de la màquina esquiladora, i així vaig estar un altre cop durant bastants anys. Provant variacions de barbes, patilles i colors de cabell (un cop només, però va ser taronja), però bàsicament el portava curt.
Suposo que la raó principal de tot és que em fa mandra anar a la perruqueria, demanar hora, i després t'acaben deixant un pentinat que fas por... I per això els dos extrems són còmodes: no tallar-te els cabells perquè no hi has d'anar, i passar-te la màquina perquè saps segur com et quedarà i t'ho pot fer ta germana a casa en un quart d'hora.
Així que era evident que quan em cansés de portar-lo curt tornaria a l'altre extrem. I ajuntat al fet que penso que em van caient anys i en que m'engreixaré i em quedaré calb (és un tòpic, però suposo que ens passa a tots), es crea un cicle que té la següent pinta:
Diria que aquest dimecres ha acabat el meu tercer cicle consecutiu. Suposo que per molt bé que m'ho faci ma germana, el que hauria de fer és anar a la perruqueria, a que me'l tallin, no me'l rapin, i tornar-hi a la mínima que comenci a sobrepassar la llargada de dignitat. Però ho admeto: em fa tanta mandra...
Sí! Em van tornar a prendre el pèl. O me'l vaig deixar prendre... Ja em tocava, portava una època en què ja no sabia com posar-me els cabells. Fes el que fes, se'm bufaven... Així que, un altre cop, m'he posat en mans de ma germana, ella m'ha passat la màquina, i ja està!
La veritat és que durant els últims anys, he entrat en una espècie de cicle amb el tema dels cabells. L'origen de tot està en l'època en què tenia 16 anys. Després d'haver anat amb el cabell esquilat durant tota la meva vida, em va agafar el punt d'adolescència rebel i em vaig estar més d'un any sense tallar-me'ls, i un altre any portant-los llargs. Evidentment, em van créixer bastant, i com que jo era de l'opinió que si els pèls creixien sols perquè hauria de caler cuidar-los, els portava secs i oberts de mala manera, tapant-me la cara. Vaig estar amb aquelles pintes fins que vaig entrar a la facultat. Una setmana abans de començar la carrera me'ls vaig tallar a la perruqueria. El següent tall també va ser a la perruqueria, però una mica més curt, i ja després vaig tornar al meravellós món de la màquina esquiladora, i així vaig estar un altre cop durant bastants anys. Provant variacions de barbes, patilles i colors de cabell (un cop només, però va ser taronja), però bàsicament el portava curt.
Suposo que la raó principal de tot és que em fa mandra anar a la perruqueria, demanar hora, i després t'acaben deixant un pentinat que fas por... I per això els dos extrems són còmodes: no tallar-te els cabells perquè no hi has d'anar, i passar-te la màquina perquè saps segur com et quedarà i t'ho pot fer ta germana a casa en un quart d'hora.
Així que era evident que quan em cansés de portar-lo curt tornaria a l'altre extrem. I ajuntat al fet que penso que em van caient anys i en que m'engreixaré i em quedaré calb (és un tòpic, però suposo que ens passa a tots), es crea un cicle que té la següent pinta:
- Vaig al lavabo quan ma germana m'ha acabat de passar la màquina. Em veig estrany amb el cabell rapat, i penso que tinc les entrades més enrere i la cara més ampla que l'últim cop.
- Passen els dies i m'acostumo a l'aspecte que faig.
- Quan m'ha crescut una mica, penso que així curt faig un aspecte mínimament decent i tot.
- Em creix una mica més i llavors ja comença a ondular-se'm. Com que vinc d'un moment en què em sembla que el porto bé, començo a pensar en què em podria tornar a deixar el cabell llarg, com quan era jove, que d'aquí a uns anys ja no ho podré fer, bla, bla, bla...
- Van passant els dies i ja començo a portar xolla. Cada cop se m'ondula i bufa més. Provo de controlar-ho amb escuma, fixador, assecador... (no, laca no ho he provat ni ho provaré). De totes maneres, penso que és una època que cal passar per a poder-lo portar llarg, que un cop llarg el propi pes del pèl farà que no es bufi, que en el seu dia ja ho vaig passar...
- Com que porto el cabell llarg, em passo el dia tocant-me'l. Quan marxo de la feina cada dia la taula està plena de pèls. D'això no n'estic del tot segur però també crec que, de tant tocar-me'l i de que els pèls més llargs de per sí tiren de l'arrel, tinc mal de cap molt més sovint que quan el porto curt.
- Un bon dia, admeto que n'estic fins els collons del pèl, de que se'm caigui, de semblar un pallasso amb el pèl tot sortit per sobre l'orella, i de que sembli que hagi passat un zoo per cada lloc on he estat, i li dic a ma germana que em passi la màquina i acabem d'una vegada amb les meves idees estúpides.
- Torno al punt 1?
Diria que aquest dimecres ha acabat el meu tercer cicle consecutiu. Suposo que per molt bé que m'ho faci ma germana, el que hauria de fer és anar a la perruqueria, a que me'l tallin, no me'l rapin, i tornar-hi a la mínima que comenci a sobrepassar la llargada de dignitat. Però ho admeto: em fa tanta mandra...
06 de novembre 2006
Astrid Gonzàlez i la Fonètica
La meva germana portava dies discutint amb els companys sobre si calia pronunciar el Mogoda de Santa Perpètua de la Mogoda amb o (rotllo Mugoda) o amb u (rotllo Muguda). Després de moltes discussions, va pensar en enviar un mail a l'Òmnium Cultural per a preguntar-ho i aclarir les coses.
Així, armada del seu compte de Gmail, va enviar el seguent mail:
La imatge en questió contenia [muɣoðə]. Com que se'n va adonar que la o era oberta i no tancada, va decidir arreglar-ho i enviar la versió corregida.
Però aquest cop va oblidar-se de neutralitzar la o, i va enviar-ho com a [moɣɔðə]... Total, que va perpetrar (sí, perquè la frase un error fruit dels temps no és res comparat al costat del que ve) un últim mail amb la imatge de [muɣɔðə]:
I el més sorprenent és que li van respondre!!! Olé per la dona que ho va fer, es mereix un premi a la bona educació!!
Així que ja ho sabeu! Santa Perpètua de Mogoda, amb o tancada!! Que precisament és el que havia enviat al primer mail...
Però equivocar-se és d'humans, o a cas no en som d'humans els catalans?
Així, armada del seu compte de Gmail, va enviar el seguent mail:
Bon dia,
tinc un dubte fonètic, sobre "Mogoda" (de Santa Perpètua de la Mogoda). Crec que la transcripció és la que adjunto en el amb el *.jpg, però no n'estic del tot segura.
Agraïria una resposta, moltes merces.
Astrid Gonzàlez
La imatge en questió contenia [muɣoðə]. Com que se'n va adonar que la o era oberta i no tancada, va decidir arreglar-ho i enviar la versió corregida.
Bon dia,
he detectat un error fruit dels temps, ja que feia ja massa que no escrivia fonèticament.
Disculpes i salutacions
Astrid Gonzàlez
Però aquest cop va oblidar-se de neutralitzar la o, i va enviar-ho com a [moɣɔðə]... Total, que va perpetrar (sí, perquè la frase un error fruit dels temps no és res comparat al costat del que ve) un últim mail amb la imatge de [muɣɔðə]:
Bona tarda,
van passant les hores i els errors creixen inevitablement. No vull que pensin pas que m'en mofo, però les presses fan néixer dubtes i sobretot errades. Però equivocar-se és d'humans, o a cas no en som d'humans els catalans? Espero aquesta vegada encertar i conèixer la veritat.
moltes gràcies,
Astrid Gonzàlez
I el més sorprenent és que li van respondre!!! Olé per la dona que ho va fer, es mereix un premi a la bona educació!!
Bona tarda,
Responem a la vostra consulta sobre la fonètica del topònim Mogoda.
Aquesta és la correcta, segons l'Onomasticon Cataloniae de Joan Corominas.
[muɣoðə]
Montserrat Llopart
Òmnium Cultural. Projectes
Així que ja ho sabeu! Santa Perpètua de Mogoda, amb o tancada!! Que precisament és el que havia enviat al primer mail...
Però equivocar-se és d'humans, o a cas no en som d'humans els catalans?
Mort Digna
El Pere és, possiblement, la persona al costat de qui passo més temps en la vida. I és físicament al costat, perquè és el meu company de feina i el tinc assegut a la taula de just al costat de la meva. Vam conéixer-nos mentre fèiem la carrera, a segon, i hem mantingut i mantenim l'amistat fins ara, que fem el doctorat i fem recerca plegats.
El Pere coneix bastanta gent que ha fet camins, i alguns d'ells ara són caps d'obra per a ajuntaments. És a través d'ells que va conéixer el concepte de Mort Digna, i és per això que un bon dia va sorgir el tema i m'ho va explicar.
La idea és que els ajuntaments es van adonar que tallar arbres és impopular. Crea mala imatge del consistori, els veïns es queixen, i poden fins i tot fer oposició. Evidentment, els polítics, sempre preocupats per la felicitat dels seus votants (bàsicament perquè influeix en la intenció de vot), vam estar-hi pensant, i van arribar a una solució: la Mort Digna.
Tot comença uns quants dies abans, quan s'inunda el barri on hi ha els arbres de cartells en què s'explica que degut a les obres que s'estan duent a terme, els arbres en qüestió han de ser retirats. Però que no patim, que no els mataran, sinó que els desenterraran i els portaran a un lloc on els replantaran i seran més feliços, un paradís dels arbres. El text pot ser una cosa com aquesta:
Un cop posats en antecedents els veïns, un bon dia es presenten les grues i les excavadores, i fan la feinada de desenterrar els arbres i carregar-los en un camió. Com podeu suposar, desenterrar i carregar un arbre en un camió és complicat, i a més a més és caríssim. Molt més car que no pas tallar-lo de soca-rel. I la majoría de les vegades l'arbre mor en el procès.
Si tot això es fa en una festa cívica al voltant de l'arbre, amb activitats per als nens i grups de teatre alternatiu fent una representació sobre el cicle etern de la vida i el creixement dels arbres, és molt millor. Però clar, en mig de la ronda del Mig és difícil d'organitzar una cosa així...
Un cop tothom els veïns s'han despedit de l'arbre, el camió suposadament se l'emporta cap al paradís botànic. I és suposadament, perquè deixant de banda que l'arbre ja sigui mort, conduir un camió amb un arbre a sobre és un altre merder. I el que s'acaba fent és, un cop l'arbre ja no queda a la vista dels veïns, agafar serres i tallar-lo a trossos, sobre el camió mateix. El mateix que s'hauria fet in situ i estalviant els diners de tot el muntatge, si no hagués estat per tot el politiqueig que hi ha al darrere. Després la fusta es ven si és vendible, i llestos.
Com ja veieu, el que em va explicar el Pere ho he vist aquests dies davant de casa meva, amb les obres de la ronda del Mig. Em va faltar veure com tallaven l'arbre, però no sé, crec que no em fa falta. M'ho crec.
I per cert, mai cap veí dels que es queixen no se n'ha adonat que només per a fer el paper dels cartells per a comunicar que s'enduran els arbres ja hauran tallat més arbres que els que presumptament transplantaran? Bé, suposo que els arbres que tallen però estan lluny importen menys que els que estan a prop...
El Pere coneix bastanta gent que ha fet camins, i alguns d'ells ara són caps d'obra per a ajuntaments. És a través d'ells que va conéixer el concepte de Mort Digna, i és per això que un bon dia va sorgir el tema i m'ho va explicar.
La idea és que els ajuntaments es van adonar que tallar arbres és impopular. Crea mala imatge del consistori, els veïns es queixen, i poden fins i tot fer oposició. Evidentment, els polítics, sempre preocupats per la felicitat dels seus votants (bàsicament perquè influeix en la intenció de vot), vam estar-hi pensant, i van arribar a una solució: la Mort Digna.
Tot comença uns quants dies abans, quan s'inunda el barri on hi ha els arbres de cartells en què s'explica que degut a les obres que s'estan duent a terme, els arbres en qüestió han de ser retirats. Però que no patim, que no els mataran, sinó que els desenterraran i els portaran a un lloc on els replantaran i seran més feliços, un paradís dels arbres. El text pot ser una cosa com aquesta:
Benvolguts veïns,
Benvolgudes veïnes,
Amb motiu de l'inici de les obres del Projecte de reurbanització de la ronda del Mig, us informem que caldrá retirar les palmeres que hi ha a la mitjana, just enfront dels jardins de Josep Amat. La majoria dels exemplars seran transportats a vivers municipals a l'espera de replantar-los en d'altres jardins de la ciutat.
Disculpeu les molèsties. Gràcies per la vostra col·laboració.
Un cop posats en antecedents els veïns, un bon dia es presenten les grues i les excavadores, i fan la feinada de desenterrar els arbres i carregar-los en un camió. Com podeu suposar, desenterrar i carregar un arbre en un camió és complicat, i a més a més és caríssim. Molt més car que no pas tallar-lo de soca-rel. I la majoría de les vegades l'arbre mor en el procès.
Si tot això es fa en una festa cívica al voltant de l'arbre, amb activitats per als nens i grups de teatre alternatiu fent una representació sobre el cicle etern de la vida i el creixement dels arbres, és molt millor. Però clar, en mig de la ronda del Mig és difícil d'organitzar una cosa així...
Un cop tothom els veïns s'han despedit de l'arbre, el camió suposadament se l'emporta cap al paradís botànic. I és suposadament, perquè deixant de banda que l'arbre ja sigui mort, conduir un camió amb un arbre a sobre és un altre merder. I el que s'acaba fent és, un cop l'arbre ja no queda a la vista dels veïns, agafar serres i tallar-lo a trossos, sobre el camió mateix. El mateix que s'hauria fet in situ i estalviant els diners de tot el muntatge, si no hagués estat per tot el politiqueig que hi ha al darrere. Després la fusta es ven si és vendible, i llestos.
Com ja veieu, el que em va explicar el Pere ho he vist aquests dies davant de casa meva, amb les obres de la ronda del Mig. Em va faltar veure com tallaven l'arbre, però no sé, crec que no em fa falta. M'ho crec.
I per cert, mai cap veí dels que es queixen no se n'ha adonat que només per a fer el paper dels cartells per a comunicar que s'enduran els arbres ja hauran tallat més arbres que els que presumptament transplantaran? Bé, suposo que els arbres que tallen però estan lluny importen menys que els que estan a prop...
02 de novembre 2006
La Jornada El·lectoral Més Llarga
Com va començar tot plegat? Doncs suposo que el dijous, fa una mica menys d'un mes, que vaig arribar a casa i em vaig trobar amb un resguard de correus. Era una carta certificada, amb remitent JEZB, de Barcelona. No tenia ni la més remota idea de què podia ser, així que vaig pensar que ja l'aniria a buscar... I va passar divendres, el cap de setmana i dilluns, i el dilluns per la nit em vaig adonar de dues coses: primera, que l'havia d'anar a buscar abans de dimarts a la una del migdia, és a dir, que ja podia estar-la anant a buscar l'endemà... i segona, que JEZB només podia voler dir una cosa: Junta El·lectoral Zona Barcelona...
I sí! L'endemà les meves sospites es van confirmar: la carta era una meravellosa comunicació que m'havia tocat estar de President Suplent Primer per a les el·leccions del dia de Tots Sants. Bé, era mala sort, però al menys era suplent, i tenint en compte que perquè el president titular no es presentés calia que justifiqués una raó d'autèntica força major, vaig suposar que seria anar allà a les vuit, signar conforme que m'havia presentat, i marxar cap a casa.
Clar, quan em van proposar de sortir per la Castanyada, obviament no vaig dir que no.
Així que el dia 31 vam anar a sopar a casa de la Silvi, la noia que també va venir a la visita al cementiri. Hi havia també el seu xicot el Txus, l'omnipresent Simón i l'Ali, una altra amiga, es va pasar més tard. Com que la Silvi viu per la Via Júlia, i havia d'anar carregat amb beguda i menjar, vaig pensar que agafaria el cotxe, el deixaria aparcat per allà, i si havia begut (aquest condicional el podia haver omitit, perquè sabia segur que seria cert) tornaria a casa a peu i ja l'aniria a buscar l'endemà, sortint a córrer o qualsevol cosa. No comptava amb què el dia de la Castanyada moltíssima gent surt i va a sopar fora, de manera que quan vaig arribar al barri de la Silvi no hi havia manera de trobar cap lloc per aparcar. Finalment, just a la sortida de la parada del Metro de Trinitat Nova, un cotxe sortia a la vorera de l'altre sentit, la furgoneta que passava per davant de la plaça no hi cabia, i jo vaig ficar-me de morro a la plaça per a dir: meva!!! Vaig aparcar i sortint vaig dir: sé que amb això he gastat la sort d'aquesta nit, però m'és igual. No sabia com de profètiques serien aquestes paraules... Només que consti que jo em referia a allò de afortunat al joc, desafortunat en amors (de fet, sé que la frase és al revés, però per conservació de la sort, aquesta també hauria de ser certa) i em referia a que segur que no lligava (ja veus, quina mala sort), l'únic que al final tot va prendre un camí que realment no m'esperava...
El sopar va ser realment un tiberi de la hòstia. Els Pits de Pollastre Arrebossats amb Salsa de Cava i Raïm à la Arguiñano, la Xistorra amb Pa Artesanal (encara que va haver-hi un petit problema amb la duresa del pa), una mica de Pà (normal) amb Tomàquet i Formatge, i després encara Panellets, Castanyes i Moniatos. Tot acompanyat de Lambrusco, Sidra portada d'Astúries (molt molt bona) i Cava.
Després de sopar vam estar jugant a un joc d'aquests de beure, que es diu l'Abuela. Tens 6 gots, i tires un dau, i la regla bàsica és que si el got del número que et surt està ple te'l beus i segueixes tirant, i si està buit el reomples i passa el torn al següent. Hi ha un parell de regles addicionals per a si només hi ha un got ple o només un got buit, però a grans trets és això. El millor va ser que no teníem cap dau, i vam acabar havent-ne de fer un amb una caixa buida d'una bombeta, unes etiquetes i pega... Ens vam acabar l'ampolla de cava així, i després van caure dos bricks de vi Casón Històrico (marca de qualitat reconeguda mundialment) i dos litres de Coca-cola, obviament no en aquest ordre ni molt menys per separat.
Una mica més tard de les dues vam anar una estona al Casal del barri de Prosperitat, vam estar ballant una estona i vam prendre alguna cervesa més. Però a les tres i poc ja van tancar, vam estar una estona més per allà, i vam fer camí de tornada a casa. Caminant, i amb parada al Carmel. Total, que vaig arribar a casa que eren vora les sis.
Estava rebentat, em feien mal les cames de caminar i d'estar dempeus al casal, i una mica tot el cos perquè també havia fet un entrenament de Voleibol per la tarda. Em vaig posar el despertador a les 7:30, i vaig posar-me al llit per a dormir una hora una mitja. Obviament, va ser vist i no vist. Com que vaig pensar que seria un moment, em vaig tornar a posar la roba amb què havia sortit, amb pudor de fum, crec que no em vaig ni pentinar. Anava a sortir sense prendre res, però com que tenia el regust de recent despertat (i del vi amb coca-cola), em vaig acabar prenent un brioix per a treure-me'l i vaig sortir.
Vaig arribar allà al col·legi el·lectoral que faltava poc per a les vuit. Jo el que volia fer era localitzar el president titular de la meva mesa, que era qui m'importava. Però hi havia bastanta gent, així que vaig esperar fins que van obrir, vam entrar i ens van posar a tots al voltant de les respectives meses. Un cop allà, vaig començar a preguntar, i tothom era Vocal, o Vocal Suplent, només hi havia un veí que ja coneixia que era President Suplent Segon. Aquí em vaig començar a preocupar. Però enmig de tota la documentació no hi era la llista completa de càrrecs. Em quedava un resquici d'esperança. Finalment va arribar la llista, i van preguntar: Edgar Gonzàlez Pellicer?. Efectivament, Edgar Gonzàlez i Pellicer era el President de la Mesa U, Secció 081, Districte 5, Municipi Barcelona, Circumscripció El·lectoral Barcelona.
Tots els plans que havia fer de dormir, anar a buscar el cotxe... enlaire (clarament, en aquell moment el que més m'importava era el primer). I mira que ho havíem estat parlant, de tornada, amb els típics doncs quan em va a tocar a mí, de totes les taules només a una persona suplent li va tocar quedar-se. Molt bé, la probabilitat és molt baixa, però... què passa quan tu ets aquesta persona de baixa probabilitat? Et consola pensar que a la resta de la gent no li ha tocat?
Per sort, mentre la meva mare treballava a la Delegació del Govern (expulsant estrangers del país, una feina com qualsevol altra), jo havia treballat en un parell d'el·leccions fent d'Agent de l'Administració, que l'únic que ha de fer és anar a control·lar la constitució de les meses a les vuit, demanar el recompte de votants fins aquell moment a les dues i a les sis, i tornar a les vuit de la tarda per ajudar al recompte, comunicant a una centraleta els resultats cada cop. Com que és menys feina i et paguen més que per estar en una mesa, obviament és un treball a què només pots accedir per enchufe... Doncs bé, d'haver participat en aquestes altres el·leccions, ja sabia més o menys què calia fer, com fer les actes, com s'acostumava a organitzar la mesa... En un moment la nostra mesa estava constituïda, a més a més els dos interventors que teníem assignats no van venir, cosa que vaig agrair profundament; ho admeto, no és que la classe política em sigui particularment simpàtica...
La veritat és que el dia va passar bastant més ràpid del que em pensava. A part que vam tenir bastanta participació, al final vam passar del 60% en la nostra mesa, i la gent que venia ens va mantenir distrets durant bastanta estona (encara que érem la mesa amb menys cens de totes, i hi havia cops que hi havia fins i tot cua en altres meses i a nosaltres no ens venia ningú), amb els dos vocals vaig tenir força sort. Un era un dibuixant de còmics i il·lustrador, i l'altre era productor de documentals. La seva empresa era la que havia fet Catalunya des de l'Aire, Catalunya des del Mar, i similars. Total, que xerrant amb ells també vaig passar bastant de temps. Vam decidir donar-nos una hora per anar a dinar, i en tornar fins i tot em vaig portar un esborrany de la tesi d'una companya del departament per a llegir-lo i pràcticament no el vaig obrir. Ens passàvem força estona mirant la llista de votants. És curiòs com al meu barri hi ha força sagues de quatre o cinc germans, tots ja grans que segueixen empadronats juntament amb els seus pares. Potser és que viuen fora però no s'han desempadronat d'aquí. Però clar, llavors penso en mon pare que viu a la mateixa finca que la seva mare...
Al final sí que ens va agafar una mica més de modorra, i ja comptàvem els minuts que faltaven perquè tanqués el col·legi. Finalment, van tancar i vam posar-nos a fer el recompte. Encara va anar prou ràpid. A la nostra mesa va guanyar CiU de carrer i, sorprenentment, el segon partit més votat va ser Iniciativa, amb un vot més que el PSC. Després Esquerra i el PP. El partit aquest dels Ciutadans va treure catorze vots i tot, els Verds, sis, i un parell de partits minoritaris van treure un vot cadascún. Bé, només restava fer totes les actes d'escrutini, les de sessió, signar-ho tot, posar-ho en sobres... i que el President anés al jutjat de Barcelona a portar-ho!
Sort que mon pare em va portar fins allà, i encara que hi havia una gentada, en deu minuts ho vaig entregar i ja estava fora. Ja podia anar cap a casa? No! Perquè jo tenia el meu cotxe aparcat a Trinitat Nova! Per sort, mon pare també em va fer el grandíssim favor de portar-me fins allà.
En aquell moment, mentre anava assegut, amb el cul mig fora del seient, amb la bossa entre les mans, en la moto de ma germana, conduïda per mon pare, a tota velocitat per la ronda, en direcció sortida dos... tot el que m'havia passat en aquelles 48 hores se m'acumulava al cap. Em notava com en un somni, en certa manera eufòric, excitat. I mirava les parets, les columnes, els altres cotxes que hi havia a la ronda, les cases, com tot s'anava quedant enrere, tot tenyit de la llum taronja dels fanals. Quan m'acostava al cotxe encara em van quedar forces per a córrer fins ell. Crec que va ser l'últim cartutx. Vaig tornar fins a casa, vaig aparcar el cotxe, vaig sopar, me'n vaig anar a dormir, finalment... i m'he aixecat onze hores després, per a escriure aquesta entrada al blog sobre la meva jornada (el·lectoral) més llarga.
I sí! L'endemà les meves sospites es van confirmar: la carta era una meravellosa comunicació que m'havia tocat estar de President Suplent Primer per a les el·leccions del dia de Tots Sants. Bé, era mala sort, però al menys era suplent, i tenint en compte que perquè el president titular no es presentés calia que justifiqués una raó d'autèntica força major, vaig suposar que seria anar allà a les vuit, signar conforme que m'havia presentat, i marxar cap a casa.
Clar, quan em van proposar de sortir per la Castanyada, obviament no vaig dir que no.
Així que el dia 31 vam anar a sopar a casa de la Silvi, la noia que també va venir a la visita al cementiri. Hi havia també el seu xicot el Txus, l'omnipresent Simón i l'Ali, una altra amiga, es va pasar més tard. Com que la Silvi viu per la Via Júlia, i havia d'anar carregat amb beguda i menjar, vaig pensar que agafaria el cotxe, el deixaria aparcat per allà, i si havia begut (aquest condicional el podia haver omitit, perquè sabia segur que seria cert) tornaria a casa a peu i ja l'aniria a buscar l'endemà, sortint a córrer o qualsevol cosa. No comptava amb què el dia de la Castanyada moltíssima gent surt i va a sopar fora, de manera que quan vaig arribar al barri de la Silvi no hi havia manera de trobar cap lloc per aparcar. Finalment, just a la sortida de la parada del Metro de Trinitat Nova, un cotxe sortia a la vorera de l'altre sentit, la furgoneta que passava per davant de la plaça no hi cabia, i jo vaig ficar-me de morro a la plaça per a dir: meva!!! Vaig aparcar i sortint vaig dir: sé que amb això he gastat la sort d'aquesta nit, però m'és igual. No sabia com de profètiques serien aquestes paraules... Només que consti que jo em referia a allò de afortunat al joc, desafortunat en amors (de fet, sé que la frase és al revés, però per conservació de la sort, aquesta també hauria de ser certa) i em referia a que segur que no lligava (ja veus, quina mala sort), l'únic que al final tot va prendre un camí que realment no m'esperava...
El sopar va ser realment un tiberi de la hòstia. Els Pits de Pollastre Arrebossats amb Salsa de Cava i Raïm à la Arguiñano, la Xistorra amb Pa Artesanal (encara que va haver-hi un petit problema amb la duresa del pa), una mica de Pà (normal) amb Tomàquet i Formatge, i després encara Panellets, Castanyes i Moniatos. Tot acompanyat de Lambrusco, Sidra portada d'Astúries (molt molt bona) i Cava.
Després de sopar vam estar jugant a un joc d'aquests de beure, que es diu l'Abuela. Tens 6 gots, i tires un dau, i la regla bàsica és que si el got del número que et surt està ple te'l beus i segueixes tirant, i si està buit el reomples i passa el torn al següent. Hi ha un parell de regles addicionals per a si només hi ha un got ple o només un got buit, però a grans trets és això. El millor va ser que no teníem cap dau, i vam acabar havent-ne de fer un amb una caixa buida d'una bombeta, unes etiquetes i pega... Ens vam acabar l'ampolla de cava així, i després van caure dos bricks de vi Casón Històrico (marca de qualitat reconeguda mundialment) i dos litres de Coca-cola, obviament no en aquest ordre ni molt menys per separat.
Una mica més tard de les dues vam anar una estona al Casal del barri de Prosperitat, vam estar ballant una estona i vam prendre alguna cervesa més. Però a les tres i poc ja van tancar, vam estar una estona més per allà, i vam fer camí de tornada a casa. Caminant, i amb parada al Carmel. Total, que vaig arribar a casa que eren vora les sis.Estava rebentat, em feien mal les cames de caminar i d'estar dempeus al casal, i una mica tot el cos perquè també havia fet un entrenament de Voleibol per la tarda. Em vaig posar el despertador a les 7:30, i vaig posar-me al llit per a dormir una hora una mitja. Obviament, va ser vist i no vist. Com que vaig pensar que seria un moment, em vaig tornar a posar la roba amb què havia sortit, amb pudor de fum, crec que no em vaig ni pentinar. Anava a sortir sense prendre res, però com que tenia el regust de recent despertat (i del vi amb coca-cola), em vaig acabar prenent un brioix per a treure-me'l i vaig sortir.
Vaig arribar allà al col·legi el·lectoral que faltava poc per a les vuit. Jo el que volia fer era localitzar el president titular de la meva mesa, que era qui m'importava. Però hi havia bastanta gent, així que vaig esperar fins que van obrir, vam entrar i ens van posar a tots al voltant de les respectives meses. Un cop allà, vaig començar a preguntar, i tothom era Vocal, o Vocal Suplent, només hi havia un veí que ja coneixia que era President Suplent Segon. Aquí em vaig començar a preocupar. Però enmig de tota la documentació no hi era la llista completa de càrrecs. Em quedava un resquici d'esperança. Finalment va arribar la llista, i van preguntar: Edgar Gonzàlez Pellicer?. Efectivament, Edgar Gonzàlez i Pellicer era el President de la Mesa U, Secció 081, Districte 5, Municipi Barcelona, Circumscripció El·lectoral Barcelona.
Tots els plans que havia fer de dormir, anar a buscar el cotxe... enlaire (clarament, en aquell moment el que més m'importava era el primer). I mira que ho havíem estat parlant, de tornada, amb els típics doncs quan em va a tocar a mí, de totes les taules només a una persona suplent li va tocar quedar-se. Molt bé, la probabilitat és molt baixa, però... què passa quan tu ets aquesta persona de baixa probabilitat? Et consola pensar que a la resta de la gent no li ha tocat?
Per sort, mentre la meva mare treballava a la Delegació del Govern (expulsant estrangers del país, una feina com qualsevol altra), jo havia treballat en un parell d'el·leccions fent d'Agent de l'Administració, que l'únic que ha de fer és anar a control·lar la constitució de les meses a les vuit, demanar el recompte de votants fins aquell moment a les dues i a les sis, i tornar a les vuit de la tarda per ajudar al recompte, comunicant a una centraleta els resultats cada cop. Com que és menys feina i et paguen més que per estar en una mesa, obviament és un treball a què només pots accedir per enchufe... Doncs bé, d'haver participat en aquestes altres el·leccions, ja sabia més o menys què calia fer, com fer les actes, com s'acostumava a organitzar la mesa... En un moment la nostra mesa estava constituïda, a més a més els dos interventors que teníem assignats no van venir, cosa que vaig agrair profundament; ho admeto, no és que la classe política em sigui particularment simpàtica...
La veritat és que el dia va passar bastant més ràpid del que em pensava. A part que vam tenir bastanta participació, al final vam passar del 60% en la nostra mesa, i la gent que venia ens va mantenir distrets durant bastanta estona (encara que érem la mesa amb menys cens de totes, i hi havia cops que hi havia fins i tot cua en altres meses i a nosaltres no ens venia ningú), amb els dos vocals vaig tenir força sort. Un era un dibuixant de còmics i il·lustrador, i l'altre era productor de documentals. La seva empresa era la que havia fet Catalunya des de l'Aire, Catalunya des del Mar, i similars. Total, que xerrant amb ells també vaig passar bastant de temps. Vam decidir donar-nos una hora per anar a dinar, i en tornar fins i tot em vaig portar un esborrany de la tesi d'una companya del departament per a llegir-lo i pràcticament no el vaig obrir. Ens passàvem força estona mirant la llista de votants. És curiòs com al meu barri hi ha força sagues de quatre o cinc germans, tots ja grans que segueixen empadronats juntament amb els seus pares. Potser és que viuen fora però no s'han desempadronat d'aquí. Però clar, llavors penso en mon pare que viu a la mateixa finca que la seva mare...Al final sí que ens va agafar una mica més de modorra, i ja comptàvem els minuts que faltaven perquè tanqués el col·legi. Finalment, van tancar i vam posar-nos a fer el recompte. Encara va anar prou ràpid. A la nostra mesa va guanyar CiU de carrer i, sorprenentment, el segon partit més votat va ser Iniciativa, amb un vot més que el PSC. Després Esquerra i el PP. El partit aquest dels Ciutadans va treure catorze vots i tot, els Verds, sis, i un parell de partits minoritaris van treure un vot cadascún. Bé, només restava fer totes les actes d'escrutini, les de sessió, signar-ho tot, posar-ho en sobres... i que el President anés al jutjat de Barcelona a portar-ho!
Sort que mon pare em va portar fins allà, i encara que hi havia una gentada, en deu minuts ho vaig entregar i ja estava fora. Ja podia anar cap a casa? No! Perquè jo tenia el meu cotxe aparcat a Trinitat Nova! Per sort, mon pare també em va fer el grandíssim favor de portar-me fins allà.En aquell moment, mentre anava assegut, amb el cul mig fora del seient, amb la bossa entre les mans, en la moto de ma germana, conduïda per mon pare, a tota velocitat per la ronda, en direcció sortida dos... tot el que m'havia passat en aquelles 48 hores se m'acumulava al cap. Em notava com en un somni, en certa manera eufòric, excitat. I mirava les parets, les columnes, els altres cotxes que hi havia a la ronda, les cases, com tot s'anava quedant enrere, tot tenyit de la llum taronja dels fanals. Quan m'acostava al cotxe encara em van quedar forces per a córrer fins ell. Crec que va ser l'últim cartutx. Vaig tornar fins a casa, vaig aparcar el cotxe, vaig sopar, me'n vaig anar a dormir, finalment... i m'he aixecat onze hores després, per a escriure aquesta entrada al blog sobre la meva jornada (el·lectoral) més llarga.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)