Brooklyn, part I (Segurament)

No és que hàgim donat tot Manhattan ja per vist, encara queda bastant per veure, aquesta ciutat sembla que no s'acabi mai! Però per variar una mica, avui ens hem decidit d'anar a Brooklyn, que com diuen moltes vegades, cal recordar que Nova York té 5 districtes, i Manhattan n'és només un. I ens hem armat de paciència, i hem passat gairebé una hora al Metro al segon dia de més calor de l'any, segons informaven a les notícies, només superat pel dia 26 de Març, poc abans que arribés aquí. Sembla mentida com podem passar del fred que feia fa dos dies a la calor que ha fet avui en només 48 hores, però la veritat és que el sol que feia avui s'ha agraït, em venia bastant de gust.

I quina millor manera d'arribar a Brooklyn que caminant des de Manhattan a través del pont que duu el nom del Barri? És molt divertit creuar per un pont com el de Brooklyn, i caminar entre les pilones i els cables que el suporten. A més a més, la panoràmica de Manhattan, dels altres ponts i fins i tot de l'Estàtua de la Llibertat paguen la pena per la mitja hora que t'acaba portant creuar el pont. De fet, està a rebentar de turistes... I un cop a Brooklyn, hem volgut anar a veure el D.U.M.B.O., un altre original acrònim que significa Down Under Manhattan Bridge Overpass (sota del pas del pont de Manhattan), que és una zona d'antics magatzems i fàbriques on ara s'han instal·lat artistes (és curiós, llegint la guia un té la sensació que a Nova York s'instal·len artistes a tot arreu, deuen ser com una plaga). Però no pels artistes, sinó perquè tenia un al·licient addicional, que el Kugatsu no m'ha explicat fins que érem allà: hi ha una de les millor xocolateries de Nova York...

I ha costat, perquè el pont acaba bastant terra endins, i hem hagut de tornar cap a la riba del riu creuant les sortides d'una espècie d'autovia, després donant voltes per carrers tallats, per acabar recorrent la zona d'antics magatzems, que sort que sabia que era un cau d'artistes, perquè donava una mica del mal rotllo... I sí, hem trobat la xocolateria i ens hem fotut una xocolata desfeta, que realment mereixia totes les voltes que féssim falta. Un cop reconfortats en cos i ànima, ens hem acostat al riu i m'ha fet molta gràcia veure gent prenent el sol en un parell de petits parcs que hi havia al passeig. El riu no fa platges de sorra, de fet només en un parell de punts es pot arribar a tocar a l'aigua (encara que amb la pudor que fa en alguns punts, no és que vingui molt de fer-ho), i la gent es posa a prendre el sol a la gespa. Realment deuria estar tothom esperant amb candeletes un dia com avui, perquè estava ple!

Des d'allà hem anat a agafar el Metro, que com podeu suposar ha representat tornar a creuar les sortides d'autovia i perdre'ns un parell de cops més, i hem anat fins a la zona del Museu d'Art de Brooklyn i el Jardí Botànic. Ens havien recomanat el Jardí, però hem trobat primer el Museu. A la guia deia que l'havien construït amb la intenció que fos el més gran del món, i per altra banda la entrada era barata, 4$ (bé, de fet aquest museu, igual que molts altres de la ciutat, com ara el Met on vaig anar l'altre dia, funciona per donació: aquest és el preu recomanat, però pots pagar el que vulguis. De totes maneres, hi ha una certa obligació moral de pagar el que et diuen, i tampoc no m'ha semblat fora de lloc). Així que hem entrat al Museu, amb la intenció de donar-li una llambregada ràpida, també perquè pensàvem que després del Met poc més art podíem veure.

I ha acabat sent una grata sorpresa! Perquè ha estat molt interessant, i tenia força varietat, i en certs temes tenia una col·lecció més gran que al Met. Bé, per començar, realment l'edifici és gran. Jo crec que no tan gran com el Met, però té més plantes, així que no sé. Tota la primera planta és d'art indígena, ja sigui africà, americà o d'oceania. M'ha fet gràcia, perquè en la major part dels casos són escultures o màscares, i, sobretot a l'art africà i de nord-amèrica, són imatges monstruoses i d'esperits per acollonir el personal... M'han agradat molt un parell de tòtems de fusta i una màscara de balena de tribus del Canadà. Bé, en general he de dir que el tema Esquimal (Inuit) em va...

I des d'aquí hem anat a una secció d'art egipci i assiri, una exposició d'arts decoratives i vidre, i llavors a la zona d'art modern. I grata sorpresa: ens hem trobat amb el treball d'una tal Devorah Sperber, que es dedicava a agafar quadres famosos, pixelar-los i fer instal·lacions amb carrets de fil penjats del sostre. Tu arribes davant del quadre, i veus tots els colors, cada carret d'un color, i et recorda el quadre, però molt vagament. I tens una bola de vidre que fa de lent, i que mirant a través d'ella la imatge s'inverteix, es fa petita... i veus el quadre perfectament!! De fet, quan fas les fotos amb la càmera, a la pantalla l'efecte és molt semblant. Hi havia una versió del Sant Sopar, una d'un quadre de Picasso i un parell de la Mona Lisa. La veritat és que és una idea molt simple, però de bones a primeres sembla increïble, i ens hem acabat passant força estona allà.

I després d'una freda, una de calenta. Perquè la secció d'art modern ha seguit amb l'exposició Art Feminista per a un nou segle. I alto! Sempre dic que em fa molta ràbia el masclisme, i que realment hi ha moltes desigualtats entre homes i dones amb què cal acabar. Però per altra banda, aquest concepte de feminisme excloent em fa ràbia: per què si s'organitza una cosa només per a dones és feminisme i és guai, i una cosa només per a homes és masclisme i està malament? A més a més, no sé perquè he pensat que l'art que anava a veure tindria bastant càrrega sexual i bastant mal gust... I no m'equivocava.

Perquè després de veure una espècie de maniquí de plàstic amb pits, tres cames, sense braços i d'on sortien un fotimer de cables com si els estigués parint (que era de les primeres peces i no sé per què m'ha donat molta grima), una filmació d'una dona que s'anava posant i traient cinta americana als pits fins que se li posaven rojos com una mala cosa, una d'una dona despullada que estava fent girar una hula-hop de filferro espinat (i evidentment, li feia ferides) i uns quadres gegants d'una dona que es posava gomes de pollastre al voltant de tota la cara i les anava movent perquè es veiessin les marques que deixava, realment no acabava de veure quin sentit tenia tot allò. Després ha vingut un muntatge enorme d'un sopar a què suposadament acudien les dones més influents de la història, personatges que una visió masculina de la història moltes vegades no ha donat importància (amb això sí que estic d'acord, veus), però en què els plats tenien uns dibuixos que... que diguin el que vulguin, però per a mi representaven vagines obertes... Algú s'imagina un dinar d'homes en què els plats siguin rabos trempats? El moment definitiu ha estat l'entrar i tancar-me en una habitació en què les totes parets estaven empaperades amb compreses. Milers de compreses. Però estigueu tranquils, estaven per usar...

Després de descobrir que m'agrada ser dona per una estona, ens han tancat el museu, però hem tingut temps de fer-nos una foto al costat d'una Estàtua de la Llibertat en miniatura (al menys ens hem estalviat la cua de la de veritat) i de passejar una estona pel Prospect Park, el parc més gran de Brooklyn. No és Central Park, però em sembla que la zona de gespa central poc té a envejar-li. Francament, m'han vingut unes ganes d'estirar-me i jaure-hi... Així que ja ho saps, Laura, prepara't per a quan vinguis!

Evidentment, amb tota l'estona al Museu no hem tingut temps de veure el Jardí Botànic ni el Cementiri de Greenwood, de l'època victoriana, així que s'haurà de tornar a Brooklyn! Sort que m'hi estic tres mesos aquí...