Diumenge de Pàsqua

El dia d'avui podríem dir que ha estat un dia una mica frustrant... Per què? Doncs perquè nosaltres ens les pintàvem molt felices: Diumenge de Pàsqua, aprofitar per anar a veure una Missa Gòspel al Harlem. I no és que jo estigués gaire convençut, una mica per la fama que té el barri, però entre les ganes que tenia el Kugatsu, que a la guia deia que el barri s'havia revalorat molt, i fins i tot estava agafant aire chic, i que també un amic del departament m'havia parlat que ell havia estat en una Missa Gòspel i cap problema, i tothom súper amable i tal, al final m'he acabat convencent a mi mateix. I la veritat és que sí, realment el barri no té res de particular. Fins i tot em pensava que tindria la sensació de desentonar entre tanta gent negra, i que va, perquè estava ple de turistes que anaven a veure Misses Gòspel. I que, com nosaltres, s'han quedat amb un pam de nas!!

Perquè clar, avui anava tothom amb les seves millors gal·les, i les misses eren només per als feligresos. I francament, ho he trobat lògic: ningú no vol que els turistes de torn tafanegin per la teva parròquia el dia de la festa gran de la teva religió. Així que ens hem trobat a les 11 del matí en mig de Harlem, i hem començat la nostra peregrinació...

I és que hem voltat per Harlem una estona, en què el que més gràcia m'ha fet ha estat passar per davant de l'Apollo, pel que sembla una de les sales de música Jazz més mítiques, encara que havien canviat les lletres de plàstic anunciant els artistes, que sortien a les guies de viatge i que jo esperava veure, per una meravellosa i asèptica pantalla de LEDs; hem seguit caminant cap al riu Hudson, i hem arribat al barri en què està la Universitat de Columbia. I allà hem volgut entrar a la Riverside Church, que té un campanar que et permet veure tot Central Park i a què suposadament es podia pujar de gratis, i ens hem trobat amb què estava tancat al públic, i no tampoc no podíem entrar a visitar l'església perquè estaven també fent missa de Diumenge de Pàsqua... Al final hem anat al monument a Ulysses S. Grant, la tomba més gran d'Estats Units i que està envoltada d'uns bancs d'estil Gaudí però amb dibuixos extremadament kitsch.

Encara sort que ens hem pogut passejar per Columbia una estona, perquè després hem volgut entrar a la Catedral de Saint John the Divine, la més gran dels Estats Units. I dic només hem volgut entrar, perquè ja us imagineu quina ha estat la rebuda que ens han donat...

I arribat a aquest punt, hem pres una decisió que possiblement hauria estat millor no prendre. En Kugatsu ha dit: prendre un cafè o algo o dinar. I hem entrat en un restaurant hindú. Detall important, érem els únics clients del restaurant. Aquestes són aquelles coses a què en aquell moment no dones importància, però després si fos una pel·lícula jo hauria tingut flashbacks, i hauria lligat caps... Però no ho he fet. I bé, eren les 12 i mitja, però com que quan és dia de feina molts cops dinem a les 12, em pensava que en Kugatsu es demanaria dinar. I jo ja havia demanat el Tandoori Mixed Grill (amb pollastre, xai i gambes), i va en Kugatsu i es demana un tros de pastís i un cafè. Um, no anàvem a dinar? Hi ha vegades en què realment tinc la sensació (i és que és així) que no ens entenem. Però bé, com que ell ha dit que ja en tenia prou, jo li he dit al cambrer que ho tirés endavant.

Cambrer que mentre esperàvem el menjar, i durant el dinar, anava entrant periòdicament a la cuina i començava a donar crits. Hi ha hagut un moment en què han entrat dues noies demanant taula, i jo he pensat: al menys a veure si no estem sols, però no, en quant el cambrer ha tornat a entrar a la cuina, elles, que encara no s'havien assegut, han agafat i han fotut el camp. Llavors arriba el meu Tandoori. Que, de bones a primeres, semblava Tandoori de només pollastre. I li ho he preguntat, i el cambrer, tot indignat, em diu: No! Mira aquí el xai i aquí les gambes! Mixed Grill! L'esmentat xai era un parell de talls que em pensava que era tomàquet recremat, i de gambes n'hi havia dues de comptades! I no us penseu que eren gambot, ni llagostí. Eren gambes d'aquelles mida moneda de 10 cèntims! Bé, com que la diferència entre el Mixed Grill i el Tandoori de Pollastre era 1 dòlar, he pensat que tampoc no valia la pena discutir, no fos cas que se'm posés a cridar a mi també, i com que de pollastre sí que n'hi havia força, doncs he començat a dinar.

I bé, jo no havia menjat mai Tandoori, però tinc la sensació que el proper que mengi serà més bo que aquell. Segur. I per acabar-ho de rematar, no sé si la barreja d'espècies o si és que he menjat massa o què, però el Tandoori aquell m'ha donat un mal de panxa increïble, que després per la tarda fins que no se me n'ha anat he passat una estona que em cagava (i mai millor dit) en el Restaurant, el Tandoori i el cambrer i la mare que els va parir a tots plegats...

Per sort, després d'això hem arribat a Central Park! Que és un forat verd enorme enmig de la ciutat. És molt divertit estar entre arbres i veure que, per sobre de les copes que estan totes emmaranyades i fan com un núvol gris al damunt del teu cap, sobresurten les puntes de tot de gratacels. De fet, com que no estàs acostumat a estar entre edificis tan alts i no en veus la base, tens la sensació d'estar enfonsat en un sot enorme. Tot i això, he d'admetre que l'hivern (que aquí encara dura, avui ha tornat a caure alguns flocs de neu mentre érem al parc) segur que no és la millor època per veure el parc: per una banda, perquè si durant tot el dia déu n'hi do amb el fred que feia, no us explico a l'arribar a Central Park que és una zona enorme oberta sense edificis que et protegeixin. I per una altra, perquè els arbres estan tots sense fulles, i en molts moments té tot plegat un aspecte bastant tètric.

I recorrent el parc hem passat per davant del Gugenheim, que, sorpresa! tenia tota la façana tapada amb una bastida perquè està en rehabilitació, així que m'he quedat sense foto de l'OVNI del Frank Lloyd Wright, del Metropolitan Museum of Art, on hi ha una exposició sobre Barcelona; del Museu d'Història Natural, que inicialment era un monument enorme a en Teddy Roosevelt i que té les parets plenes de frases lapidàries del pal si he d'escollir entre la pau i la rectitud, escullo la rectitud, ideal per a un museu; i per últim de la casa on va viure John Lennon. O on suposem que va viure, perquè a la guia deia que era allà però a l'hora de la veritat ni hi havia cap placa ni res, així que ens ho creiem.

I estàvem ja força cansats, arribats a aquest punt, però encara ens hem animat a anar fins a la 2a Avinguda i agafar el Roosevelt Island Tram, que és un telefèric que et porta fins la Roosevelt Island, una illa que queda en mig del riu entre Manhattan i Queens. La veritat és que el viatge és curt però és una passada, t'eleves per sobre dels carrers i avingudes, i vas una estona a l'altura de les columnes que aguanten el pont que va paral·lel a tu. De fet, aquest és el telefèric que surt en una de les pel·lícules d'Spiderman, crec que a la primera. I clar, un cop arribats a la Roosevelt Island, en Kugatsu volia agafar ja el metro per tornar, perquè en principi a la illa no hi ha res. Però jo no sé perquè se m'havia entestat anar a la punta sud. En principi, a la meva guia deia que hi havia unes ruïnes d'un hospital de verola, i tal, i a mi caminar entre ruïnes m'entusiasma. I en Kugatsu deia: fa fred, estem cansats i en serio, que en aquesta illa no hi ha res. I jo: però es que hi ha unes ruïnes... I al final l'he convençut, hem caminat una estona paral·lels al riu, que no us vull dir el vent i el fred que feia, i llavors, ens hem trobat amb això:

Una meravellòs reixat que tallava la punta sud de la illa, i al darrere, entre mig d'unes herbes de metre i mig i un fotimer de pedres escampades, un edifici antic, i més enllà, unes ombres que suposadament eren les famoses ruïnes l'hospital de verola. Bé, millor no descric la cara d'en Kugatsu, sort que la bona educació japonesa impedeix que em pugui dir el nom del porc, però estic segur que si hagués estat de Barcelona m'hauria dit de tot. Així que ho hem deixat aquí, hem agafat el metro i encara he tingut temps de fer una rentadora (la primera que faig aquí, en una bugaderia en què contràriament al que surt a les pel·lícules, davant de les rentadores no hi havia gent fashion sinó només propietaris de restaurants xinesos encaixant-hi estovalles) i d'escriure tot aquest rotllo per rematar el cap de setmana!