Flushing Meadows

Aquest matí he tingut una experiència que mai no havia tingut: tancar-me dins una banyera plena de fongs i començar a passar un drap amb amoníac per les quatre parets, fregant com un boig. I mentrestant pensava el que m'havia dit en Kugatsu: pel que sembla, al Japó es diu que les persones de grup sanguini A tenen una major predilecció per la neteja. Així que ja veieu, estic descobrint que són tan obsessionat per la neteja com... ma mare? Oh no! :)

De totes maneres, després d'això he pensat que hi havia prou de neteja per avui, i hem anat al Flushing Meadows Corona Park, que està a prop del nostre apartament, a Queens mateix, i que a mi em sonava per les instal·lacions on es du a terme el Torneig de Tennis del Estats Units. A la guia sortía, i posava la història, que el parc es va construir per allotjar l'Exposició Internacional que es va dur a terme a Nova York, i després el van aprofitar per a la segona vegada que la van fer (vamos, com si a Barcelona en comptes de construir l'Exposició de la Plaça Espanya per a l'any 1929, haguéssim aprofitat la Ciutadella de la de l'any 1888). També he pensat que per a compensar ahir, que va ser dia que vam fer el que qualsevol turista que va a Nova York fa, avui aniríem a alguna cosa una mica diferent.

I és curiós, perquè un s'esperaria que Flushing Meadows estés en una zona residencial pija, rotllo Pedralbes, i que va. Per a començar, arribes allà amb un Metro d'aquests elevats, amb parades rotllo Mercat Nou. Baixes de la parada, i segueixes la 111st street, i et trobes amb una zona de cases més aviat pobres i d'immigració sud-americana.

Tothom parla en espanyol, et preguntes: sóc a Nova York encara? I finalment arribes al parc, i penses... Um, no sé quan va ser l'Exposició, però crec que no hi han fet res des de llavors en aquest parc... Les fonts estan seques, hi ha tot d'estàtues de bronze, que no estan mal, però es veuen velles. I el que més canta són els edificis. Hi ha un bar que es diu The Park Terrace, que està muntat com un edifici a 20 o 30 metres d'alçada sobre quatre columnes enormes. Es veu desfassat.
I després d'estar voltant una bona estona, ens hem acabat trobant amb una espècie d'òval de ferro amb tot de cables i dues torres de formigó, tot rovellat. De fet, ho he vist com un escenari ideal per a històries cyber-punk, però poca cosa més.

Tot i això, ha tingut la gràcia d'estar davant les instal·lacions de tennis... I de comprovar com, a Sud-amèrica, el futbol es du a la sang. A part dels camps de futbol oficials que hi havia al parc, a qualsevol tros de terra hi havia gent que havia posat dues bosses o dos pals i jugava a futbol. Gent de totes les edats, tots llatins. Fins i tot hi havia gent que jugava a futbol dins les piscines de les fonts, que estaven seques. I en mig de tots els partits, en una dels camps oficials hi havia un equip de gent vestida amb la samarreta del Barça, m'ha fet certa gràcia, i els he fet una foto.

En mig de tot això, s'ha posat a ploure, feia un fred de collons, i hem decidit tornar a casa. Però al passar per un pas sota les vies del tren, ens hem trobat amb dues dones que venien, atenció, menjar cuinat en dos carros de la compra. Hi havia un dipòsit de carbó, i tot d'olles i allà feien botifarres, arròs, blat de moro... De bones a primeres he passat de llarg, però després ho he estat pensant, i li he dit al Kugatsu: espera. I he anat allà, he dubtat un moment si parlar en anglès o castellà, però al final he assenyalat les botifarres i he preguntat: ¿cuánto valen? I he comprat unes morcillas, esperant que em deixaria fer-li una foto. Al final la dona no s'ha deixat fer una foto, però m'ha dit que al carro sí, així que aquí la teniu. Amb dona hauria molat més, admeto que era autèntica:

M'ha fet gràcia que, com sempre, m'han preguntat d'on sóc, crec que aquí m'ho pregunten cada cop que parlo amb algú (i de fet, passa sovint, la gent té molta tendència a posar-se a parlar amb tu al Metro, a la cua del cafè, encara que no et coneguin de res). I bé, com que sóc un chaquetero, sempre dic que sóc espanyol de Barcelona,
és molt més fàcil, tothom ho entén, i no es tracta de buscar-te enemics perquè ets un nacionalista radical.

I res, ja que havíem comprat les botifarres, he acabat fent la truita de patates, ensenyant-li a en Kugatsu com es fa, i ens ho hem menjat tot en un sopar propi de la Cultura del Mestissatge: truita de patates, pa amb tomàquet, arròs blanc i morcilla de pèsols i ceba de ves-tu-a-saber-on (confiant en allò de el foc ho crema tot).

Llàstima que en Kugatsu hagi acabat posant Ketchup a la truita...