Un Diumenge Com (Gairebé) Qualsevol

Bon dia de Sant Jordi!

Avui hauria d'escriure un post extremadament llarg per a cel·lebrar que és el dia del llibre, però com que sóc a la feina seré breu... Total, ahir realment va ser un dia bastant normal, sort que a partir de les sis de la tarda se'm va animar una mica...

Perquè pel matí vam anar a veure l'Isamu Noguchi Museum, que és un estudi que tenia l'escultor Americano-Japonès Isamu Noguchi en mig d'una zona industrial de Queens, retransformat en Museu. I com que està en una zona industrial, evidentment no hi ha metro fins allà, i vam estar gairebé mitja hora caminant per arribar-hi. Sort que som estudiants, perquè l'entrada ens va costar a meitat de preu i personalment crec que tampoc no s'ho valia... Val, hi ha un jardí molt maco, i hi ha moltes pedres, però estàtues, estàtues... Bé, si, hi ha unes quantes que són com anells de marbre pulit de diversos colors, i aquelles eren bastant maques, però després hi havia tot de trossos de granit i basalt, que semblaven tot just trets del mar i posats sobre unes fustes. Val, sí, teníen algunes incisions aquí i allà, però eren rocs. I a més a més, en la meva opinió, ni tan sols eren rocs macos, segur que si s'ho hagués mirat més n'hauria pogut agafar de millors...

La guía del Museu particularment destacava un gran bloc de basalt en què Noguchi havia estat treballant durant 8 anys, 8 anys d'intens diàleg amb la pedra... I tant que és digne de destacar! A mi també m'agradaría que em donéssin 8 anys per a fer la tesi, 8 anys d'intens diàleg amb el meu PC, i amb les col·leccions de documents...

Bé, en el fons sé que sóc jo, que no tinc la sensibilitat adequada per a entendre l'art modern, i tots els sentiments que evoca aquella pedra...

Vista tota la exposició en una mica més de tres quarts d'hora, i en mig de fàbriques a Queens, vam pensar que el millor era tornar cap al Metro. En Kugatsu volia anar a comprar coses pel centre, però jo francament no tenia res a comprar, i vaig dir que m'anava cap a casa. A més a més del canvi de temps no em trobava gaire bé, quan pugen les temperatures de forma tan sobtada, com que encara porto roba d'abric passo molta calor i quan me la trec, ja estic marejat... Encara pel camí de tornada vam veure un cartell que indicava Socrates Statue Park, i vam entrar-hi, i era com una espècie de deixallería de metall, en que entre un munt de ferralla i tot de zones de gespa vallades, hi havia tres estàtues de negres raperos i una espècie d'aleta de tauró gegant tota gravada... Tot plegat bastant surrealista...

Però hi havia un mirador al riu amb una instal·lació d'anemòmetres que formaven un xilofon, de manera que quan bufava el vent cadascun anava tocant una nota diferent. En mig d'aquells munts de ferros retorçats era bastant poètic.

Sort que a les sis, que ja era Sant Jordi a Catalunya, i després d'anar a fer una rentadora, vaig obrir el meu regal de Sant Jordi, que havia estat guardant durant gairebé un mes: La Catedral del Mar. Així que ja tinc lectura per a quan m'acabi el que m'estic llegint ara, que crec que serà avui o demà! Com podeu veure, no és precisament una edició de butxaca, però si cal que em compri una bossa més gran per a dur-lo al Metro... ho faig!! Que és el meu regal de Sant Jordi! La veritat és que no sabia ben bé com cel·lebraríem el Sant Jordi a distància, i tot plegat ha sortit prou bé! Ens ho hem currat una mica tots dos i ja està! Tot és voler!

Em va faltar acabar el dia amb una mica més de neteja, perquè se'm va acudir mirar si hi havia llençols per a llit de dos, i en vaig trobar uns però feien una pudor a suat... Quin tipus de porc guarda en una bossa ben tancada els llençols usats?! I entre això, i que després em va donar per escombrar sota els llits i va sortir una llauna de cervesa (a part d'uns núvols de pols de llibre), em vaig posar de mala llet, vaig començar a maleir els ossos als habitants anteriors del pis, i me'n vaig anar a dormir...

Efectivament, un diumenge com (gairebé) qualsevol... Sort que sempre hi ha coses que poden fer qualsevol dia especial...