El Met

Després de l'aperitiu de la setmana passada, de pujar-ne les escales però quedar-nos a l'entrada, avui ens hem armat de valor i hem entrat al Metropolitan Museum of Art (Met per als amics, com tantes coses en aquesta ciutat)! I crec francament que he acabat amb un empatx de cultura, el meu cervell ha estat incapaç d'assimilar tant d'art i tanta cosa, i crec que possiblement demà ho hauré oblidat gairebé tot (per sort), així que abans que no se m'oblidi aprofito per un post i deixar constància de la gesta!

I és que crec que ha estat la vegada que m'he passat més temps dins un museu d'art de la meva vida: més de 5 hores! Encara que tampoc no és que hagi anat a molts més grans museus, el més important fins ara havia estat el Prado de Madrid; quan he estat a altres ciutats, normalment no tenia prou temps com per anar a museus (bé, menys a Londres, que em vaig guardar ja un dia gairebé sencer per anar al Museu d'Història Natural, que tenia ganes d'anar-hi des que mons pares van anar-hi quan jo era petit i em van portar un llibret amb fotos; crec que al final també vaig estar-hi prop de 5 hores, el que passa és que en comptes de quadres i escultures vaig estar mirant animals dissecats (Dodos!)). I bé, com sempre passa amb aquestes coses, he agafat la primera secció, la d'Egipte, i m'estava llegint tota la informació, tots els panells, mirant tots els objectes de totes les sales... I ha passat més d'un hora! A tot això, el Kugatsu ja m'havia dit que ell preferia anar una mica més lleuger, i que ja ens trobaríem a les 3 a l'entrada, i jo li havia dit que perfecte, perquè realment aquestes coses el millor és anar fent cadascú al seu ritme.

Però clar, llavors se m'ha acudit mirar com era tot el museu, perquè em semblava que la secció d'Egipte era enorme, i sí, realment ho era, però en el fons era una part minúscula de museu, potser la setzena part. I clar, si em calia més d'una hora per a Egipte, m'ha semblat que 16 hores no les tenia, i que més valia que anés tirant. També perquè fins i tot al cap d'una hora ja totes les urnes funeràries i mòmies comencen a semblar el mateix. I així que he començat a tirar, i m'he empassat tot l'art americà, l'art medieval europeu, la secció d'art modern, la de pintura europea i l'art japonès abans de dinar. Tot sigui dit que al Metropolitan hi ha moltíssim art decoratiu, del pal mobles, i miralls, i coses de les cases en general. La veritat és que hi ha llocs en què han muntat reproduccions senceres d'habitacions de diverses èpoques, plenes d'objectes de l'estil que tocava; a mí particularment m'ha agradat una reproducció d'una habitació de Frank Lloyd Wright, potser perquè era més moderna, les habitacions dels segles XVII, XVIII i fins i tot XIX em semblaven terriblement recarregades...

També fins i tot tenien reproduccions de patis, he estat en una reproducció d'un pati de Vélez Blanco, a Andalusia, i un de Xinès. Però crec que cap habitació ni pati no podia superar...

... el temple egipci gairebé sencer que tenien en una de les sales. És el que té construir un país de zero en un lloc en què tens moltíssim espai: et pots permetre de construir uns museus enormes amb sales enormes en què t'hi cap virtualment el que vulguis... I és que els USA són així!

I estava en tot això quan eren una mica més tard de les 2 i he dit: hauria d'anar a veure l'exhibició que fan sobre Barcelona. I he començat a buscar-la. L'únic que sabia era que era al 2n pis (o sigui, 1r per a nosaltres, algun dia els he d'explicar que a vegades a Barcelona el que per a nosaltres és un 1r per a ells seria un 4t...), però no duia un mapa, i per altra banda als mapes que anava trobant de tant en tant a les sales no deia exactament on era l'exposició, sinó únicament marcava diverses àrees d'exposicions temporals... Total, després de voltar una estona i creuar diverses vegades la secció de pintura europea (m'ha tocat passar davant el retrat de l'infame Conde-Duque de Olivares més d'un cop...), finalment ho he trobat!

I no sé, només entrar allà m'he emocionat. No sé, té quelcom de màgic estar lluny de casa i entrar en un lloc on parlen de la teva ciutat, i veus coses d'allà, fotos dels Quatre Gats, de la ciutadella, de Montjuïc, del Pavelló Mies van der Rohe, el quadre del Tàndem, els Nonell, les escultures de Llimona... Fins i tot hi havia el projecte de l'eixample de Cerdà, en què una zona estava marcada com a Putxet. I tenia ganes d'agafar a la gent i marcar-los el mapa i dir: Ei! Aquí visc jo! Clar, obviament no ho he fet, que t'expulsin del Metropolitan per desequilibrat mental no és res que pugui posar al Currículum... No sé, em pregunto que passaria si visqués molt de temps fora de Barcelona, si aquest sentiment se n'aniria, si els amics i la família no hi fossin... Què és el que realment em fa sentir que allà, i no aquí on sóc ara, és casa meva? Bé, no sé, ho deixo en l'aire, però confesso que he sortit de l'exposició imbuit d'orgull català, sentint per una estona que la meva ciutat també podia ser el centre del món.

Ah, i per cert, no sé què en deu pensar el nostre govern central, però a les explicacions dels quadres, a la nacionalitat dels artistes diferenciava entre Catalan i Spanish. A mi, m'està perfecte, però m'estranya que no hi hagi hagut cap pollo... Estos separatistas catalanes...

I bé, després d'això ja he anat a trobar-me amb en Kugatsu, ens hem donat un parell més d'hores que he aprofitat per a menjar-me un Pretzl (són com les galetes salades aquestes amb què el Bush es va ennuegar, però en gran, i de pa), i acabar de fer una passada per la zona grega i romana, més art americà (on davant del quadre de Washington Creuant el Delaware he enganxat un grup amb guia que ha explicat el quadre, i mira que no canvia anar a un museu i que t'expliquin les coses o tot just anar mirant un quadre rere un altre a saco... Encara que he d'admetre que el quadre és el dels més grans del museu, i crida l'atenció, així que m'hi hauria entretingut igualment), i quan ja estava perdut en unes galeries plenes de cadires, plats i olles americans del segle XVII, ja eren pràcticament les 5 i ho he donat per bo.

La veritat és que crec que caldria una setmana per a poder veure tot el museu amb calma, però en el fons... realment cal veure TOTS els quadres, escultures, urnes, plats, vasos, espasses, armadures i instruments musicals (sí, perquè també hi ha col·leccions de tot això)? Així que em quedo amb l'exposició de Barcelona, el quadre de Washington al Delaware, l'habitació de Frank Lloyd Wright... I amb una estàtua de bronze (que sempre m'ha agradat més que la pedra) que he trobat per casualitat en un pati, d'una noia tapant-se del fred amb una capa, i que he aconseguit recordar que es diu La Frileuse de Houdon! Així ja en podré buscar fotos...

Perquè sí senyors, tot això ha estat el dia que va i m'oblido la càmera de fotos a casa...