Jersey

Em fa gràcia que la gent d'aquí, així com a Nova York sempre li mantenen el Nova, mai ningú no diu York, Nova Jersey és Jersey per a gairebé tothom, i per exemple la ciutat que queda davant de Manhattan, de l'altra banda del Hudson, és Jersey City (per altra banda, potser perquè New Jersey City sona extremadament llarg i cerimoniós).

I no sé si algú més ha vist la pel·lícula Studio 54, possiblement desitjaria que realment ningú no l'hagués vista, però en el desafortunat cas que algú l'hagi vista, potser aquest algú recorda una de les primeres, en què es veu el protagonista que està mirant Manhattan de l'altra banda del riu, i contempla Nova York com un lloc en què està la penya guai, un lloc que tens a l'abast de la mà però que tot i això té com una aura d'inassolible... I potser des que vaig veure aquesta pel·lícula em vaig quedar al cap amb la idea de Jersey com el germà pobre de Nova York, que viu a l'ombra del germà gran, i de qui es menja gran part dels marrons. De fet, tinc tan al cap aquesta idea que em van dir que podia anar a Atlantic City, i no m'atreu gens perquè tic al cap una versió pobre de Las Vegas, amb casinos atrotinats amb llums de neons foses, i plena de gent a qui la ciutat de Nova York ha fet fora i van allà amb una última esperança... Tinc la sensació que ha de ser senzillament depriment... Potser les cançons del Bruce Springsteen també hi tenen alguna cosa a veure. Que per cert, també és de Jersey...

I bé, avui he pogut comprovar que aquesta idea que tinc és... si més no, parcialment certa.

Perquè quan he arribat a la feina hi havia la Leslie, una dóna d'una cinquantena d'anys que fa les feines d'administració del grup, i que havia arribat d'hora com cada dia. Com cada dia, excepte ahir. I quan la he saludada m'he entrebancat una mica al parlar, o no he donat l'entonació correcta, total, que ella ha entès que jo li preguntava com és que no havia vingut el dia anterior... I he vist que se sentia tota afalagada pel fet que m'interessés per saber com és que no havia pogut venir, i clar, tampoc no anava a fer cap esforç per aclarir les coses, per un cop que quedo bé... I a més a més, la conversa ha acabat essent molt interessant, i al final m'he passat gairebé mitja hora parlant amb ella, després d'estar dues setmanes aquí i potser no haver creuat més de 2 o 3 frases seguides unes quantes vegades.

Perquè m'ha començat explicant que ahir no havia pogut venir perquè la pluja havia abnegat els carrers del poble on vivia, a Jersey, i no tenia cap manera d'arribar fins a Nova York, i avui encara havia tingut sort, perquè de 5 autobusos l'hora ho havien reduït a 2, i no tenia molt clar com s'ho faria per tornar. I jo també li explicat els problemes que sempre hi ha a Barcelona a la mínima que plou una mica fora del normal. Però de totes maneres, també li he admès que no pensava per exemple que el metro de Nova York tingués tantes goteres com m'havia trobat aquests dies, que l'altre dia fins i tot a l'arribar a una parada em pensava que estava descoberta, perquè una gotera queia just a sobre del vagó i l'esquitx formava una cortina d'aigua que semblava realment que plogués, des de dins el vagó.

I és que el Metro de Nova York és vell, de principis del segle passat... I sempre l'estan arreglant i pugen els preus any rere any, però a l'hora de la veritat no hi veus millores. Diu que hi ha estacions en què fa 20 anys que hi ha goteres. I d'aquí la conversa ha anat desviant-se cap a Jersey, on les carreteres són velles, les obres que s'haurien de fer per a controlar les aigües estan pendents o començades i deixades a mitges... I així passa el que passa. La gent que feia 4 anys que se'ls havia abnegat la casa amb l'huracà Floyd (que jo no sabia que havia arribat un huracà fins Nova York, espero que aquest any no li doni a cap altre per venir) se'ls ha tornat a abnegar completament ara...

Però que el que sí que es construeixen són pisos. Molts d'ells cars, urbanitzacions de luxe, per a la gent amb calés de Nova York. Però que molts dels pisos es construeixen aprofitant zones que estan per urbanitzar perquè són els llocs de crescuda natural dels rius, i que qui ho compra no ho sap, i es troba amb que se'ls inunden... Però evidentment hi ha calés per enmig, i les immobiliàries no volen deixar escapar la seva part del pastís.

I també m'ha explicat com Jersey està ple d'abocadors industrials, terrenys plens de tòxics, que ara no saben què fer-ne. M'ha explicat el cas paradigmàtic de Manville, un poble que va créixer al voltant d'una planta de producció d'amiant de l'empresa Manville (d'aquí el nom del poble), i en què els nens jugaven al costat dels dipòsits d'amiant, fins que tothom va començar a agafar uns càncers de pulmó de cavall, i d'un tipus en concret que està únicament associat a l'amiant. I clar, van denunciar l'empresa, va tancar la fàbrica, però encara s'ho va muntar per a no pagar indemnitzacions als fumadors, al·legant que el càncer els podia venir del tabac. I el millor de tot: ara han sepultat l'antiga fàbrica sota un bloc de formigó que li fa de taüt, i tens un gran centre comercial a sobre (al menys no és una plaça amb un monument per la pau al món i un parc de la infància)...

I és que com diem nosaltres: everywhere, they cook beans (m'ha faltat dir això en algun moment de la conversa, crec que si més no l'hauria descol·locada).

De totes maneres, per a tenir una presa de contacte, el dijous amb el Kugatsu i un altre japonès agafarem un Ferry, creuarem el Hudson, i anirem a sopar a Hoboken, Nova Jersey, lloc de naixement de Frank Sinatra i d'invenció de les galetes Oreo. O sigui, lloc de culte per a mi (evidentment pel primer dels dos fets...). Ja us diré què tal!

I a veure si animo el blog, que últimament estic massa reflexiu.

Segur que no pot ser bo.