Hoboken

Doncs sí, com vaig anunciar fa un parell de dies, avui finalment he trepitjat Nova Jersey, en concret Hoboken. I he d'admetre que jo tot feliç, després de saber que era ell lloc d'origen de les galetes Oreo tenia com la sensació que en algun lloc veuria una galeta Oreo gegant dalt d'un edifici, i als baixos d'aquest edifici una petita tenda amb una vela a ratlles blanques, blaves i negres, en què un home negre gran i amb barba blanca vendria Oreo a granel, com es feia als vells temps...

I bé, evidentment no hi havia res d'això a Hoboken. Bàsicament és una ciutat orientada cap al riu Hudson, des d'on es tenen unes bones vistes de Manhattan, en què destaca, per damunt de tota la resta d'edificis, l'Empire State Building; i on hi ha un carrer principal ple de bars i restaurants. I tenint en compte que porto més de 3 setmanes aquí, no haver anat encara a un lloc genuïnament americà a dinar no tenia perdó, així que en Kosuke, un altre noi japonès del departament que ens feia avui de guía, ens ha portat al Arthur's Tavern, lloc famòs pels seus Steaks.

I bé, només entrar, demanem unes Guiness tamany gran, i ens porten una cosa que jo crec que era més d'un litre de cervesa. Llavors mirem la carta i atenció als tamanys dels Steaks. 24 unces (uns 680 grams) el normal, i 48 unces el doble (més d'1kg de carn!!). En aquest moment he entés perquè ens havia dit que millor que no dinéssim gaire... Hi havia versions de 12 i 8 unces, però eren el menú infantil. I clar, evidentment, hem demanat un Steak normal cadascú, i una barra de pa d'all per esperar mentre ens portaven la carn.

Següent sorpresa: mentre esperàvem ens han portat una mica d'amanida, i hi havia una cosa que semblava clarament un tomàquet. I clar, li foto queixalada... i em comença a picar la boca, em començo a posar roig, i immediatament agafo la cervesa i li foto una glopada, però no hi ha manera de parar allò. Picava! Però d'una manera! Després li he preguntat a la cambrera i m'ha dit que eren Pebrots Cherry, i que no era la primera persona que els confonia amb tomàquets. De fet, també m'ha dit que tenien vasos de llet preparats per a donar a la gent que els passava això i apaivagar-los una mica la picor.

Bé, finalment ens han portat el Steak, i he de dir que estava realment bo! La carn poc feta, com m'agrada a mí, amb el greix allà... (Wawawawa... Hipopótamo...) De totes maneres, jo tenia en ment el Chuletón, que era el tros de carn més gran que m'havia menjat fins ara, i clar, esperava trobar-me algun os. I clar, he anat tallant tallant fins que al final no quedava res, així que ara ja ho sé: un Steak no té ós! M'ha costat acabar-me'l, també he de dir-ho, però ha estat purament per qüestions de capacitat, no de ganes, però els últims trossos els mastegava un fotimer de cops fins que em semblava que s'havia fet un petit forat a l'estòmac, i llavors empassava.

Curiositat: a les etiquetes de les ampolles de salsa per a Steak que hi havia a la taula, hi havia destacades les paraules: Fat-free food. Cholesterol-free food. Menjar sense greix ni colesterol. Evidentment, si només et fots la salsa...

Quan ens hem aixecat del restaurant no podia donar una passa, entre la panxa plena i la son que m'havia donat la cervesa... Però hem fet una altra passejada de tornada pel costat del riu, tenint ara una imatge preciosa de les llums de Manhattan, i ja hem agafat el tren i hem tornat cap aquí.

I què puc dir doncs, després de provar la cuina americana? Molt insana però molt bona, i a més a més molt barata, perquè m'ha costat més de 35$ el sopar, però us asseguro que no em caldria tornar menjar en un parell de dies... Que ho faré, que ja ens coneixem, però caler, caler, segur que no.