Liant-la

Des d'aquesta tarda ja tinc mòbil americà!

M'he comprat una targeta de pre-pagament, i així em poden trucar des de Barcelona amb una oferta de Telefònica, que val 5 cèntims per minut sense establiment de trucada a qualsevol fix o mòbil d'Estats Units, amb un abonament mensual de 3 euros. Ho vam parlar amb la Laura, però com que a les hores a què ella em pot trucar des de casa jo sóc a la feina, i després quan jo arribo a casa ella ja dorm, vam pensar que el millor era mirar de trobar un mòbil i així em podria trucar encara que jo fos a la feina.

I això que vaig pensar: un mòbil de targeta serà la millor opció, perquè per tres mesos no crec que em valgui la pena fer-me un contracte. I vaig pensar... quins records! El meu primer mòbil de targeta, en aquella època en què ningú no tenia mai saldo, perquè tothom es comprava el seu primer mòbil i deia: jo només el faré servir per a rebre trucades; i l'anar al banc a recarregar el mòbil... snif! Doncs posat en això, vaig anar a preguntar-li a una companya del departament que és Portuguesa si ella sabia com estava el tema. I clar, em va dir: ves i pregunta a la tenda. Però em va dir que si volia, ella tenia un mòbil vell, i que només hauria de comprar-li una targeta.

I bé, vaig anar al T-Mobile que hi ha davant de la Universitat, i vaig preguntar. I el dependent que hi havia a l'entrada em va dirigir cap un altre dependent, un negre amb rastes que parlava ràpid. Molt ràpid. I que deia bucks, i coses per l'estil. Realment, em costava bastant entendre'l. Però vaig entendre que la oferta millor que tenien era de 30 euros mòbil més 30 minuts de saldo, i que si volies només una targeta, eren 15 euros i tenies 150 minuts de saldo.

Aquí m'hauria d'haver adonat d'alguna cosa, jo. Perquè 150 minuts per 15 euros és molt barat. Massa. Però com que m'havien comentat que el telèfon als Estats Units era barat, doncs vinga, m'ho empasso. I em semblava lògic: per només la targeta has de pagar menys que per un telèfon. Havia oblidat dues paraules que són l'essència de la societat americana: consumisme i marketing (a part de denúncies i advocats, però això ja és un altre tema).

Total, que avui la companya m'ha portat el seu mòbil, un meravellós Nokia de l'any de la picor (crec que el primer Alcatel One touch Easy que vaig tenir era més petit) i jo arribo allà a la tenda, torno a parlar amb el broda que estava al mostrador, provem que la targeta va bé amb el mòbil, me l'activa, fa tota la paperassa, em passa la targeta i em fa signar el rebut.

50 dòlars.

Més la taxa de l'estat de Nova York, que és un 8'375% i que a tot arreu t'afegeixen a posteriori.

Total, gairebé 55 dòlars. I ja estava tot fet. Idiota! Fifty, no fifteen! M'hauria d'haver adonat que era evident que havien de ser cinquanta i no quinze! I sí, tinc 5 vegades més minuts en trucades, i també un mòbil 3 vegades més gran, i en blanc i negre, i que només puc enviar missatges en majúscules... Suposo que acabaré gastant-los, encara que sigui trucant a Barcelona. De moment, he intentat enviar missatges, un a la Laura, i un al meu mòbil espanyol, i el del meu no l'he rebut. Només he rebut al mòbil americà dues notificacions esqüetes que diuen "Pending" i el número a què he enviat el missatge... Al menys sembla que donar to sí que en dóna...

Però bé, tot sigui per poder parlar amb la gent!

I tot això em passa el dia següent que utilitzéssim el forn per a cuinar unes albergínies perquè s'havia espatllat el microones, i acabéssim descobrint que estava espatllat el control, i triguéssim més d'un dia en poder parar-lo. Quan ens vam anar a dormir crèiem que l'havíem parat, però al matí estava tot el forn encès. Ho vam tocar, i semblava que estava parat, però a l'arribar de la feina, la xapa estava calenta. Ho vam tornar a tocar, i finalment vam trobar un punt en què el control quedava encallat, i es va aturar. Però en total, més 24 hores el forn obert, i un forn de gas. No us podeu imaginar el que significa això per a la meva consciència ecològica. M'imagino el gas cremant i cremant, i veig tot el fum, i els gasos tòxics... Horrible...

I es que la qüestió és liar-la, a Nova York, a Barcelona, o on sigui!