27 d’abril 2007

Corre, Omple, Vine, Obre

Entre aquestes dues fotos van 50 minuts, i els primers kilòmetres que he corregut sobre l'asfalt de Nova York!



I és que finalment avui ho he fet: he sortit a córrer. Ahir semblava estar força convençut per a fer-ho a la tarda, però al sortir de la Universitat es va posar a ploure, i ja no vaig poder-ho fer. I decidit a, d'una vegada per totes, intentar recuperar una mica de forma, que portava entre el mes aquí i els últims dies abans de marxar de Barcelona una bona temporada sense fer cap mena d'esport, ahir per la nit em vaig posar l'alarma a les 7, i quan ha sonat aquest matí m'he aixecat d'un bot, m'he posat la roba de córrer, la jaqueta dels Mets, i som-hi! Tant de bo quan em toca anar a pencar m'aixequés igual de ràpid...

I m'han sorprès dues coses: per una banda, la de gent que arriba a haver-hi al carrer a les 7 del matí. A Barcelona algun cop ho he fet també, llevar-me a les 7 per a córrer fins les 8, i quan torno sí que ja hi ha bastant de moviment, però en el moment de sortir de casa normalment no em trobo ni una rata. Doncs aquí estava ple de treballadors caminant cap al Metro, nens esperant l'autobús de l'escola, gent agafant donuts i vasos de café fumejant a les tendes del carrer... Realment, no semblava que fossin les 7...

Per altra banda, m'he tornat a trobar amb que el que semblava que estava al costat en el mapa resulta estar a prendre pes cul. Perquè la meva idea era anar corrent fins a la bola del món de Flushing Meadows i tornar, i estava pensant en què potser era molt poc i després havia de donar una volta a la illa de cases o alguna cosa així. Doncs quan he creuat l'avinguda en què tenim la parada de metro, i he vist que el carrer que hi havia era el 87, he pensat: el parc està a la 111 (com oblidar-me'n?), i estic a la 87, així que com a mínim hi ha una vintena de carrers... Això només comptant els numerats, perquè anava a corrent i m'anava trobant amb carrers amb noms con Xenia Street (aquest m'ha fet molta gràcia) o Granger Street (com la Hermione de Harry Potter). Total, que entre arribar a l'entrada del parc i d'allà fins la bola han estat una mica més de 20 minuts. No és tan lluny, però jo que patia per si era massa poca estona...

He descansat una mica en uns bancs sota el globus de ferro, perquè una altra cosa que m'ha passat és que realment semblava que m'hagués oblidat de córrer, però això no m'ha sorprès, ja m'ho esperava; i després ja he començat a desfer el camí. Però com que sóc així d'original, no l'he desfet per on l'he fet, i m'he perdut! I de sobte m'he trobat al costat d'una espècie d'autovia, i intentava recordar el número de l'avinguda per on havia vingut, i creia que era la 58 i 59, i jo estava a la 60, així que havia de ser més amunt. Però bé, per sort en un recorregut de 20 minuts tampoc no et pots perdre molt... i sovint la lio, però tampoc no la lio tant, així que al cap de res ja he tornat a estar a la parada del Metro i d'allà ja he agafat l'avinguda que va cap a casa.

En total, uns 45 minuts corrent, no m'atreveixo a mirar quants quilòmetres perquè segur que són una arengada, però ara ja he vist que no costa tant, i a veure si començo a agafar-ho com a costum, que aquests dies aquí m'ha tornat a agafar mono de fer quilòmetres en bicicleta, i si vull agafar-la al tornar a Barcelona, més val que m'espavili!

I a més a més, tinc pendent Central Perk!!

25 d’abril 2007

Els Mets guanyen!

I he anat a veure-ho!

Ha estat de forma inesperada tot plegat... Mentre era a la biblioteca m'ha enviat un mail en Koosuke, un dels japonesos del departament, que tenia tres entrades per anar al partit d'aquesta nit dels Mets, d'uns amics seus que els les havien regalades i no podien anar-hi. Clar, entrades per a un partit de les Lligues Majors de Beisbol de gratis, qualsevol li diu que no... He passat per casa a menjar alguna cosa, he deixat el portàtil i les coses de feina, finalment he estrenat la meva jaqueta dels Mets, i he anat cap al metro un altre cop per anar cap a l'estadi.

El partit era Colorado Rockies at New York Mets. Primera cosa: veig que aquí tenen el costum de posar primer el nom de l'equip de fora, perquè als partits de la NBA em va semblar que també era així. Les entrades, obviament, com qualsevol cosa de regal, a la part més alta de la graderia, sort que els camp de beisbol són grans... Assistència? Doncs no gaire gent, la veritat, hi havia molts buits. I l'ambient general era fred. De fet, ha començat el partit i ni me n'he assabentat. L'únic que anava trencant la monotonia de l'anar veient passar les boles era la megafonia, que anava posant músiques, i per les pantalles es veia: ara feu soroll, ara canteu aquesta cançó, ara digueu la frase d'anims: Let's... Go... Mets! (originals, no es pot negar). I llavors sí que la gent aplaudia una mica, però a la que la megafonia parava en un parell de segons s'apagava la remor i tornàvem al silenci. L'únic que el trencava era la música que sonava abans que anés a batejar cada jugador dels Mets (l'escollia cada jugador, i com que el 70% dels jugadors són sud-americans, he tingut un empatx de Reaggeton, sort que en un dels descansos han posa Enter Sandman de Metallica una bona estona), i els crits dels venedors de cacahuets, begudes i salsitxes, que fins que no ha passat una bona estona de partit anaven circulant com un exèrcit entre les grades.

I és que no sé si tots els partits són així, però en els 8 primers innings no ha passat res. Però res de res. Al principi hi havia detalls de les regles que no sabia, i me'ls han explicat, però després ja anava seguint el partit, i espero profundament que l'esport que mou masses arreu del món i que es diu beisbol sigui un parent llunyà del que he vist durant les primeres dues hores i mitja de partit. Hi ha hagut un parell de bones jugades, un jugador dels Mets que d'una sola tirada ha arribat fins a la 3a base, però en general era el pitcher anava servint boles i els altres les veien passar... Potser és que els pitchers eren molt bons...

I en mig de l'ensopiment general, al 9è inning, que és l'últim dels que s'han de jugar a menys que hi hagi empat al final, que és el que tots ens esperàvem perquè el marcador encara anava zero a zero, un jugador de Colorado ha engaltat la bola i ha fet un tir bastant parabòlic. Arran del terreny, però el jugador dels Mets l'ha agafada... i li ha relliscat de les mans... Carrera per a Colorado. Els Mets havien de puntuar en aquell inning o perdien el partit. I aquí sí que la gent s'ha començat a aixecar, i a animar, i a aplaudir, de forma més espontània. En un determinat moment els Mets havien aconseguit tenir un jugador una mica avançat en les bases, però el batejador ha fet un mal toc i tots dos eliminats. Quedava una última oportunitat. Han demanat temps mort i per megafonia ha començat a sonar música una mica del pal èpic... Tot estava en les mans de l'home que sortia en aquell moment...

I de bones a primeres realment ha semblat que ja ens podíem anar cap a casa, de fet hi ha hagut gent que ho ha fet, perquè li han marcat 2 strikes seguits. Tercera i darrera oportunitat... silenci a l'estadi... li tiren la bola... l'engalta... i Home Run! La pilota ha sortit fora de l'estadi, i el jugador ha empatat el partit per als Mets en el darrer sospir!

Resultat: pròrroga, i el partit que ha acabat durant una hora més, en total més de 3 hores i mitja. Per sort, al final l'ambient ja estava més animat, feia ensum a remuntada. I així ha estat: en el 12è inning els Mets han aconseguit una segona carrera, amb un darrer toc que en Koosuke i en Kugatsu, que com a japonesos que són dominen això del beisbol, m'han dit que era molt bo: en comptes d'engaltar-la, el jugador tan sols ha deixat que la bola impactés contra el bat, i ha quedat curta entre el pitcher i el catcher. Quan han arribat a agafar-la, un jugador dels Mets que estava a la 3a base ja havia aconseguit fer la carrera, i ja no ha calgut acabar el partit.

Victoria dels Mets! I primer partit de Beisbol que veig! Ara només falta que en vegi algun en que no hagi d'esperar dues hores i mitja per a tenir emocions...

24 d’abril 2007

Un Dia a la Biblioteca

Després d'estar-ho dient durant diversos dies, avui encara segueix fent bon temps (demà ja tornen a pronosticar pluges fins divendres), i a més a més el que em supervisa la feina aquí a Nova York està de congrés, així que no tenia excusa per a no venir a treballar a l'edifici històric de la Biblioteca de Nova York. M'he carregat el portàtil, i una mica abans de dos quarts d'11 estava a la porta de l'edifici, cantonada de la 5a Avinguda i el Carrer 42... per a descobrir que la Biblioteca dimarts i dimecres obre a les 11...

Així que m'he hagut d'esperar durant mitja hora assegut en unes cadires al parc de davant de la Biblioteca. He aprofitat per mirar els titulars d'un parell de diaris d'aquests gratuïts que m'han donat, i per a començar a llegir el meu regal de Sant Jordi. Pinta molt bé! L'únic que ja l'escena inicial és bastant a saco, per a enfortir l'estómac... I en la quarantena de pàgines que m'he llegit ja n'hi ha hagut alguna altra... De fet, si algú ha llegit Els Pilars de la Terra, l'ambientació és a més o menys la mateixa època. I ja em vaig preparant, perquè amb la ràbia que em donen els nobles, que feien (i certament encara fan) el que els rotava i quedaven impunes...

En certa manera em fa gràcia, perquè el llibre que vaig acabar ahir era de literatura fantàstica, i en el fons el fantàstic beu molt del que hauria de ser l'Edat Mitja, però pensant-ho fredament és una Edat Mitja Walt Disney, en què la gent normal és feliç, els herois són molt bons, fins i tot quan són nobles, i els dolents, són dolents i maten a la penya, però no són tan atroços ni es recreen tant en el seu mal com a la novel·la històrica, que tristament és el que va ser en realitat... Sigh... Algun dia haurem de fer alguna cosa per acabar amb ells...

Tot i això, ja dic, he tingut temps de llegir una quarantena de pàgines abans que no obrissin la Biblioteca, i pugés a la 2a planta i m'instal·lés en una taula, aixequés el cap i pensés que cada cop que ho fes veuria això:



Realment, val la pena venir a treballar aquí, en quant a ambient es refereix. El sostre és realment espectacular. A part, hi ha força silenci, encara que com que jo porto els cascos, m'aïllo bastant. Inconvenients, no es pot tenir begudes, i jo el que vaig fent és anar traient furtivament un termo amb aigua fresca de la motxilla, i fer-li un glop de tant en tant, de moment no m'han dit res... I per altra banda, que com que només he vingut jo no puc deixar el portàtil sol per anar al lavabo, i em fa pal recollir-ho tot per a tornar-ho a muntar al cap de res. Així que suposo que estaré una estona més i aniré cap a casa. Seguiré (?) pencant allà, després de dinar, que encara no he menjat res!

23 d’abril 2007

Un Diumenge Com (Gairebé) Qualsevol

Bon dia de Sant Jordi!

Avui hauria d'escriure un post extremadament llarg per a cel·lebrar que és el dia del llibre, però com que sóc a la feina seré breu... Total, ahir realment va ser un dia bastant normal, sort que a partir de les sis de la tarda se'm va animar una mica...

Perquè pel matí vam anar a veure l'Isamu Noguchi Museum, que és un estudi que tenia l'escultor Americano-Japonès Isamu Noguchi en mig d'una zona industrial de Queens, retransformat en Museu. I com que està en una zona industrial, evidentment no hi ha metro fins allà, i vam estar gairebé mitja hora caminant per arribar-hi. Sort que som estudiants, perquè l'entrada ens va costar a meitat de preu i personalment crec que tampoc no s'ho valia... Val, hi ha un jardí molt maco, i hi ha moltes pedres, però estàtues, estàtues... Bé, si, hi ha unes quantes que són com anells de marbre pulit de diversos colors, i aquelles eren bastant maques, però després hi havia tot de trossos de granit i basalt, que semblaven tot just trets del mar i posats sobre unes fustes. Val, sí, teníen algunes incisions aquí i allà, però eren rocs. I a més a més, en la meva opinió, ni tan sols eren rocs macos, segur que si s'ho hagués mirat més n'hauria pogut agafar de millors...

La guía del Museu particularment destacava un gran bloc de basalt en què Noguchi havia estat treballant durant 8 anys, 8 anys d'intens diàleg amb la pedra... I tant que és digne de destacar! A mi també m'agradaría que em donéssin 8 anys per a fer la tesi, 8 anys d'intens diàleg amb el meu PC, i amb les col·leccions de documents...

Bé, en el fons sé que sóc jo, que no tinc la sensibilitat adequada per a entendre l'art modern, i tots els sentiments que evoca aquella pedra...

Vista tota la exposició en una mica més de tres quarts d'hora, i en mig de fàbriques a Queens, vam pensar que el millor era tornar cap al Metro. En Kugatsu volia anar a comprar coses pel centre, però jo francament no tenia res a comprar, i vaig dir que m'anava cap a casa. A més a més del canvi de temps no em trobava gaire bé, quan pugen les temperatures de forma tan sobtada, com que encara porto roba d'abric passo molta calor i quan me la trec, ja estic marejat... Encara pel camí de tornada vam veure un cartell que indicava Socrates Statue Park, i vam entrar-hi, i era com una espècie de deixallería de metall, en que entre un munt de ferralla i tot de zones de gespa vallades, hi havia tres estàtues de negres raperos i una espècie d'aleta de tauró gegant tota gravada... Tot plegat bastant surrealista...

Però hi havia un mirador al riu amb una instal·lació d'anemòmetres que formaven un xilofon, de manera que quan bufava el vent cadascun anava tocant una nota diferent. En mig d'aquells munts de ferros retorçats era bastant poètic.

Sort que a les sis, que ja era Sant Jordi a Catalunya, i després d'anar a fer una rentadora, vaig obrir el meu regal de Sant Jordi, que havia estat guardant durant gairebé un mes: La Catedral del Mar. Així que ja tinc lectura per a quan m'acabi el que m'estic llegint ara, que crec que serà avui o demà! Com podeu veure, no és precisament una edició de butxaca, però si cal que em compri una bossa més gran per a dur-lo al Metro... ho faig!! Que és el meu regal de Sant Jordi! La veritat és que no sabia ben bé com cel·lebraríem el Sant Jordi a distància, i tot plegat ha sortit prou bé! Ens ho hem currat una mica tots dos i ja està! Tot és voler!

Em va faltar acabar el dia amb una mica més de neteja, perquè se'm va acudir mirar si hi havia llençols per a llit de dos, i en vaig trobar uns però feien una pudor a suat... Quin tipus de porc guarda en una bossa ben tancada els llençols usats?! I entre això, i que després em va donar per escombrar sota els llits i va sortir una llauna de cervesa (a part d'uns núvols de pols de llibre), em vaig posar de mala llet, vaig començar a maleir els ossos als habitants anteriors del pis, i me'n vaig anar a dormir...

Efectivament, un diumenge com (gairebé) qualsevol... Sort que sempre hi ha coses que poden fer qualsevol dia especial...

22 d’abril 2007

Brooklyn, part I (Segurament)

No és que hàgim donat tot Manhattan ja per vist, encara queda bastant per veure, aquesta ciutat sembla que no s'acabi mai! Però per variar una mica, avui ens hem decidit d'anar a Brooklyn, que com diuen moltes vegades, cal recordar que Nova York té 5 districtes, i Manhattan n'és només un. I ens hem armat de paciència, i hem passat gairebé una hora al Metro al segon dia de més calor de l'any, segons informaven a les notícies, només superat pel dia 26 de Març, poc abans que arribés aquí. Sembla mentida com podem passar del fred que feia fa dos dies a la calor que ha fet avui en només 48 hores, però la veritat és que el sol que feia avui s'ha agraït, em venia bastant de gust.

I quina millor manera d'arribar a Brooklyn que caminant des de Manhattan a través del pont que duu el nom del Barri? És molt divertit creuar per un pont com el de Brooklyn, i caminar entre les pilones i els cables que el suporten. A més a més, la panoràmica de Manhattan, dels altres ponts i fins i tot de l'Estàtua de la Llibertat paguen la pena per la mitja hora que t'acaba portant creuar el pont. De fet, està a rebentar de turistes... I un cop a Brooklyn, hem volgut anar a veure el D.U.M.B.O., un altre original acrònim que significa Down Under Manhattan Bridge Overpass (sota del pas del pont de Manhattan), que és una zona d'antics magatzems i fàbriques on ara s'han instal·lat artistes (és curiós, llegint la guia un té la sensació que a Nova York s'instal·len artistes a tot arreu, deuen ser com una plaga). Però no pels artistes, sinó perquè tenia un al·licient addicional, que el Kugatsu no m'ha explicat fins que érem allà: hi ha una de les millor xocolateries de Nova York...

I ha costat, perquè el pont acaba bastant terra endins, i hem hagut de tornar cap a la riba del riu creuant les sortides d'una espècie d'autovia, després donant voltes per carrers tallats, per acabar recorrent la zona d'antics magatzems, que sort que sabia que era un cau d'artistes, perquè donava una mica del mal rotllo... I sí, hem trobat la xocolateria i ens hem fotut una xocolata desfeta, que realment mereixia totes les voltes que féssim falta. Un cop reconfortats en cos i ànima, ens hem acostat al riu i m'ha fet molta gràcia veure gent prenent el sol en un parell de petits parcs que hi havia al passeig. El riu no fa platges de sorra, de fet només en un parell de punts es pot arribar a tocar a l'aigua (encara que amb la pudor que fa en alguns punts, no és que vingui molt de fer-ho), i la gent es posa a prendre el sol a la gespa. Realment deuria estar tothom esperant amb candeletes un dia com avui, perquè estava ple!

Des d'allà hem anat a agafar el Metro, que com podeu suposar ha representat tornar a creuar les sortides d'autovia i perdre'ns un parell de cops més, i hem anat fins a la zona del Museu d'Art de Brooklyn i el Jardí Botànic. Ens havien recomanat el Jardí, però hem trobat primer el Museu. A la guia deia que l'havien construït amb la intenció que fos el més gran del món, i per altra banda la entrada era barata, 4$ (bé, de fet aquest museu, igual que molts altres de la ciutat, com ara el Met on vaig anar l'altre dia, funciona per donació: aquest és el preu recomanat, però pots pagar el que vulguis. De totes maneres, hi ha una certa obligació moral de pagar el que et diuen, i tampoc no m'ha semblat fora de lloc). Així que hem entrat al Museu, amb la intenció de donar-li una llambregada ràpida, també perquè pensàvem que després del Met poc més art podíem veure.

I ha acabat sent una grata sorpresa! Perquè ha estat molt interessant, i tenia força varietat, i en certs temes tenia una col·lecció més gran que al Met. Bé, per començar, realment l'edifici és gran. Jo crec que no tan gran com el Met, però té més plantes, així que no sé. Tota la primera planta és d'art indígena, ja sigui africà, americà o d'oceania. M'ha fet gràcia, perquè en la major part dels casos són escultures o màscares, i, sobretot a l'art africà i de nord-amèrica, són imatges monstruoses i d'esperits per acollonir el personal... M'han agradat molt un parell de tòtems de fusta i una màscara de balena de tribus del Canadà. Bé, en general he de dir que el tema Esquimal (Inuit) em va...

I des d'aquí hem anat a una secció d'art egipci i assiri, una exposició d'arts decoratives i vidre, i llavors a la zona d'art modern. I grata sorpresa: ens hem trobat amb el treball d'una tal Devorah Sperber, que es dedicava a agafar quadres famosos, pixelar-los i fer instal·lacions amb carrets de fil penjats del sostre. Tu arribes davant del quadre, i veus tots els colors, cada carret d'un color, i et recorda el quadre, però molt vagament. I tens una bola de vidre que fa de lent, i que mirant a través d'ella la imatge s'inverteix, es fa petita... i veus el quadre perfectament!! De fet, quan fas les fotos amb la càmera, a la pantalla l'efecte és molt semblant. Hi havia una versió del Sant Sopar, una d'un quadre de Picasso i un parell de la Mona Lisa. La veritat és que és una idea molt simple, però de bones a primeres sembla increïble, i ens hem acabat passant força estona allà.

I després d'una freda, una de calenta. Perquè la secció d'art modern ha seguit amb l'exposició Art Feminista per a un nou segle. I alto! Sempre dic que em fa molta ràbia el masclisme, i que realment hi ha moltes desigualtats entre homes i dones amb què cal acabar. Però per altra banda, aquest concepte de feminisme excloent em fa ràbia: per què si s'organitza una cosa només per a dones és feminisme i és guai, i una cosa només per a homes és masclisme i està malament? A més a més, no sé perquè he pensat que l'art que anava a veure tindria bastant càrrega sexual i bastant mal gust... I no m'equivocava.

Perquè després de veure una espècie de maniquí de plàstic amb pits, tres cames, sense braços i d'on sortien un fotimer de cables com si els estigués parint (que era de les primeres peces i no sé per què m'ha donat molta grima), una filmació d'una dona que s'anava posant i traient cinta americana als pits fins que se li posaven rojos com una mala cosa, una d'una dona despullada que estava fent girar una hula-hop de filferro espinat (i evidentment, li feia ferides) i uns quadres gegants d'una dona que es posava gomes de pollastre al voltant de tota la cara i les anava movent perquè es veiessin les marques que deixava, realment no acabava de veure quin sentit tenia tot allò. Després ha vingut un muntatge enorme d'un sopar a què suposadament acudien les dones més influents de la història, personatges que una visió masculina de la història moltes vegades no ha donat importància (amb això sí que estic d'acord, veus), però en què els plats tenien uns dibuixos que... que diguin el que vulguin, però per a mi representaven vagines obertes... Algú s'imagina un dinar d'homes en què els plats siguin rabos trempats? El moment definitiu ha estat l'entrar i tancar-me en una habitació en què les totes parets estaven empaperades amb compreses. Milers de compreses. Però estigueu tranquils, estaven per usar...

Després de descobrir que m'agrada ser dona per una estona, ens han tancat el museu, però hem tingut temps de fer-nos una foto al costat d'una Estàtua de la Llibertat en miniatura (al menys ens hem estalviat la cua de la de veritat) i de passejar una estona pel Prospect Park, el parc més gran de Brooklyn. No és Central Park, però em sembla que la zona de gespa central poc té a envejar-li. Francament, m'han vingut unes ganes d'estirar-me i jaure-hi... Així que ja ho saps, Laura, prepara't per a quan vinguis!

Evidentment, amb tota l'estona al Museu no hem tingut temps de veure el Jardí Botànic ni el Cementiri de Greenwood, de l'època victoriana, així que s'haurà de tornar a Brooklyn! Sort que m'hi estic tres mesos aquí...

20 d’abril 2007

Hoboken

Doncs sí, com vaig anunciar fa un parell de dies, avui finalment he trepitjat Nova Jersey, en concret Hoboken. I he d'admetre que jo tot feliç, després de saber que era ell lloc d'origen de les galetes Oreo tenia com la sensació que en algun lloc veuria una galeta Oreo gegant dalt d'un edifici, i als baixos d'aquest edifici una petita tenda amb una vela a ratlles blanques, blaves i negres, en què un home negre gran i amb barba blanca vendria Oreo a granel, com es feia als vells temps...

I bé, evidentment no hi havia res d'això a Hoboken. Bàsicament és una ciutat orientada cap al riu Hudson, des d'on es tenen unes bones vistes de Manhattan, en què destaca, per damunt de tota la resta d'edificis, l'Empire State Building; i on hi ha un carrer principal ple de bars i restaurants. I tenint en compte que porto més de 3 setmanes aquí, no haver anat encara a un lloc genuïnament americà a dinar no tenia perdó, així que en Kosuke, un altre noi japonès del departament que ens feia avui de guía, ens ha portat al Arthur's Tavern, lloc famòs pels seus Steaks.

I bé, només entrar, demanem unes Guiness tamany gran, i ens porten una cosa que jo crec que era més d'un litre de cervesa. Llavors mirem la carta i atenció als tamanys dels Steaks. 24 unces (uns 680 grams) el normal, i 48 unces el doble (més d'1kg de carn!!). En aquest moment he entés perquè ens havia dit que millor que no dinéssim gaire... Hi havia versions de 12 i 8 unces, però eren el menú infantil. I clar, evidentment, hem demanat un Steak normal cadascú, i una barra de pa d'all per esperar mentre ens portaven la carn.

Següent sorpresa: mentre esperàvem ens han portat una mica d'amanida, i hi havia una cosa que semblava clarament un tomàquet. I clar, li foto queixalada... i em comença a picar la boca, em començo a posar roig, i immediatament agafo la cervesa i li foto una glopada, però no hi ha manera de parar allò. Picava! Però d'una manera! Després li he preguntat a la cambrera i m'ha dit que eren Pebrots Cherry, i que no era la primera persona que els confonia amb tomàquets. De fet, també m'ha dit que tenien vasos de llet preparats per a donar a la gent que els passava això i apaivagar-los una mica la picor.

Bé, finalment ens han portat el Steak, i he de dir que estava realment bo! La carn poc feta, com m'agrada a mí, amb el greix allà... (Wawawawa... Hipopótamo...) De totes maneres, jo tenia en ment el Chuletón, que era el tros de carn més gran que m'havia menjat fins ara, i clar, esperava trobar-me algun os. I clar, he anat tallant tallant fins que al final no quedava res, així que ara ja ho sé: un Steak no té ós! M'ha costat acabar-me'l, també he de dir-ho, però ha estat purament per qüestions de capacitat, no de ganes, però els últims trossos els mastegava un fotimer de cops fins que em semblava que s'havia fet un petit forat a l'estòmac, i llavors empassava.

Curiositat: a les etiquetes de les ampolles de salsa per a Steak que hi havia a la taula, hi havia destacades les paraules: Fat-free food. Cholesterol-free food. Menjar sense greix ni colesterol. Evidentment, si només et fots la salsa...

Quan ens hem aixecat del restaurant no podia donar una passa, entre la panxa plena i la son que m'havia donat la cervesa... Però hem fet una altra passejada de tornada pel costat del riu, tenint ara una imatge preciosa de les llums de Manhattan, i ja hem agafat el tren i hem tornat cap aquí.

I què puc dir doncs, després de provar la cuina americana? Molt insana però molt bona, i a més a més molt barata, perquè m'ha costat més de 35$ el sopar, però us asseguro que no em caldria tornar menjar en un parell de dies... Que ho faré, que ja ens coneixem, però caler, caler, segur que no.

19 d’abril 2007

Billy Joel - 52nd Street

L'altre dia, pensant en coses frikis que podia fer aquí a Nova York, vaig començar a pensar en portades de discos famosos que fossin fotos al carrer, i a Nova York. I com que l'Street Legal de Bob Dylan no tenia ni idea d'on era, vaig acabar recordant el 52nd Street de Billy Joel, de què recordava la cançó Honesty, i que estava segur que havia de referir-se al carrer de Nova York. Vaig buscar la portada, i sí, es veu en Billy Joel amb pinta d'acabat, aguantant una trompeta i aguantant-se ell com bonament pot contra la paret, al costat d'una porta enreixada i unes boques d'incendi de les típiques de Nova York.

Així que vaig començar a buscar amb el Google, a veure si algú deia a quina altura de la 52nd Street es va prendre la foto, i vaig anar trobant pàgines que parlaven de l'àlbum, que en Billy Joel el va plantejar com Un Dia a Manhattan, fet que confirmava que era a Nova York, i també vaig anar a parar a la Wikipedia que parlava del tros de West 52nd Street que queda entre la 5a i la 7a Avinguda com una zona mítica pel gran nombre de clubs de Jazz que hi havia. Tot quadrava, havia de ser forçosament allà.

I després d'uns quants dies comentant-ho amb en Kugatsu, que curiosament també coneixia no només en Billy Joel, sinó també l'àlbum, i amb qui després de saber-ho vaig arribar a tenir una discusió sobre si era només en Billy Joel qui cantava Honesty o hi havia una segona veu, discusió que va incloure tararejar la cançó enmig de l'andana del Metro; doncs finalment ahir vam decidir que avui després de la feina passaríem un moment per 52nd Street i ens faríem una foto en honor a l'àlbum. Aquest matí he agafat la càmera, la flauta de Destrozaman... i tot a punt!



A les 7 hem baixat de la parada del Metro de 5th Avenue / 53rd Street, hem baixat un carrer, i estàvem just davant de Cartier (un dia d'aquests hauré de fer espionatge industrial per a mon pare, perquè en aquell aparador hi ha unes joies que ho flipes). I llavors en Kugatsu ha sortit amb una d'aquelles frases, que no et diu fins que estàs al lloc, i et destrossen. Que havia vist en un blog que el millor lloc per a fer-se la foto era just passat Cartier. Però... allò és East 52nd Street, i està entre la 5a Avinguda i Madison; i la zona bona ha de ser West 52nd Street, entre 5a i 7a... A més a més, com que el millor lloc? No hi ha llocs millors i llocs pitjors, hi ha només EL lloc. A part que he d'admetre que ha estat una mica de decepció, no em pensava pas que fóssim els primers frikis en fer la parida de la foto (bé, potser en algun moment sí que ho he pensat), però seguir les passes d'altra gent sempre treu emoció a les coses...

El tema estava en què l'escriptor de l'esmentat blog ja havia intentat fer-se la foto, no havia trobat el lloc, i se l'havia acabat fent allà. Evidentment, el més sensat en aquell moment hauria estat fer-se la foto i ja està. Però no! Edgar Gonzàlez i Pellicer sempre pensa que si els altres no ho han trobat és perquè no han buscat bé. I a pesar de les mirades escèptiques d'en Kugatsu, l'ha convençut per caminar fins més enllà de la 7a Avinguda, buscant les condemnades boques d'incendi, i la paret de totxanes que sortia a la portada. Totxana! Això és el que sóc, perquè evidentment no ho hem trobat, i hem acabat tornant al costat de Cartier per a fer-nos la foto, gairebé tres quarts d'hora després... Tot i això, tot sigui dit que els locals de Jazz i tot això que feia famosa la 52nd Street no sé on són ara mateix, perquè només hi havia restaurants als baixos de gratacels, amb cues de gent en americana, corbata i vestit de nit (però no les 3 coses a l'hora); i més enllà de la 7a Avinguda ja començaven els teatres de musical de Broadway. I, curiosament en mig de tota aquesta pijeria hi havia unes piles de bosses d'escombraries bastant espectaculars. Nova York, ciutat de contrastos...

De totes maneres, també he de destacar el concepte curiós que en Kugatsu té de fer-se una foto imitant alguna cosa: mantenir l'angle, l'enquadrament i la postura de l'original són conceptes absolutament innecessaris per a ell. I bé, diguem-ne que li he dit subtilment que em repetís la foto alguna cosa així com... 5 vegades? A posteriori m'ha sabut greu, i al final s'ha posat a ploure, i ja ho hem deixat com estava... però ja que fem la gràcia, fem-la bé!

Així que res, al final m'he quedat sense foto a EL lloc, però bé, segur que queden moltes més portades per plagiar. I no et creguis tu que no les tinc totes, que no estigués més enllà de la 7a Avinguda... S'haurà de tornar a comprovar...

18 d’abril 2007

Jersey

Em fa gràcia que la gent d'aquí, així com a Nova York sempre li mantenen el Nova, mai ningú no diu York, Nova Jersey és Jersey per a gairebé tothom, i per exemple la ciutat que queda davant de Manhattan, de l'altra banda del Hudson, és Jersey City (per altra banda, potser perquè New Jersey City sona extremadament llarg i cerimoniós).

I no sé si algú més ha vist la pel·lícula Studio 54, possiblement desitjaria que realment ningú no l'hagués vista, però en el desafortunat cas que algú l'hagi vista, potser aquest algú recorda una de les primeres, en què es veu el protagonista que està mirant Manhattan de l'altra banda del riu, i contempla Nova York com un lloc en què està la penya guai, un lloc que tens a l'abast de la mà però que tot i això té com una aura d'inassolible... I potser des que vaig veure aquesta pel·lícula em vaig quedar al cap amb la idea de Jersey com el germà pobre de Nova York, que viu a l'ombra del germà gran, i de qui es menja gran part dels marrons. De fet, tinc tan al cap aquesta idea que em van dir que podia anar a Atlantic City, i no m'atreu gens perquè tic al cap una versió pobre de Las Vegas, amb casinos atrotinats amb llums de neons foses, i plena de gent a qui la ciutat de Nova York ha fet fora i van allà amb una última esperança... Tinc la sensació que ha de ser senzillament depriment... Potser les cançons del Bruce Springsteen també hi tenen alguna cosa a veure. Que per cert, també és de Jersey...

I bé, avui he pogut comprovar que aquesta idea que tinc és... si més no, parcialment certa.

Perquè quan he arribat a la feina hi havia la Leslie, una dóna d'una cinquantena d'anys que fa les feines d'administració del grup, i que havia arribat d'hora com cada dia. Com cada dia, excepte ahir. I quan la he saludada m'he entrebancat una mica al parlar, o no he donat l'entonació correcta, total, que ella ha entès que jo li preguntava com és que no havia vingut el dia anterior... I he vist que se sentia tota afalagada pel fet que m'interessés per saber com és que no havia pogut venir, i clar, tampoc no anava a fer cap esforç per aclarir les coses, per un cop que quedo bé... I a més a més, la conversa ha acabat essent molt interessant, i al final m'he passat gairebé mitja hora parlant amb ella, després d'estar dues setmanes aquí i potser no haver creuat més de 2 o 3 frases seguides unes quantes vegades.

Perquè m'ha començat explicant que ahir no havia pogut venir perquè la pluja havia abnegat els carrers del poble on vivia, a Jersey, i no tenia cap manera d'arribar fins a Nova York, i avui encara havia tingut sort, perquè de 5 autobusos l'hora ho havien reduït a 2, i no tenia molt clar com s'ho faria per tornar. I jo també li explicat els problemes que sempre hi ha a Barcelona a la mínima que plou una mica fora del normal. Però de totes maneres, també li he admès que no pensava per exemple que el metro de Nova York tingués tantes goteres com m'havia trobat aquests dies, que l'altre dia fins i tot a l'arribar a una parada em pensava que estava descoberta, perquè una gotera queia just a sobre del vagó i l'esquitx formava una cortina d'aigua que semblava realment que plogués, des de dins el vagó.

I és que el Metro de Nova York és vell, de principis del segle passat... I sempre l'estan arreglant i pugen els preus any rere any, però a l'hora de la veritat no hi veus millores. Diu que hi ha estacions en què fa 20 anys que hi ha goteres. I d'aquí la conversa ha anat desviant-se cap a Jersey, on les carreteres són velles, les obres que s'haurien de fer per a controlar les aigües estan pendents o començades i deixades a mitges... I així passa el que passa. La gent que feia 4 anys que se'ls havia abnegat la casa amb l'huracà Floyd (que jo no sabia que havia arribat un huracà fins Nova York, espero que aquest any no li doni a cap altre per venir) se'ls ha tornat a abnegar completament ara...

Però que el que sí que es construeixen són pisos. Molts d'ells cars, urbanitzacions de luxe, per a la gent amb calés de Nova York. Però que molts dels pisos es construeixen aprofitant zones que estan per urbanitzar perquè són els llocs de crescuda natural dels rius, i que qui ho compra no ho sap, i es troba amb que se'ls inunden... Però evidentment hi ha calés per enmig, i les immobiliàries no volen deixar escapar la seva part del pastís.

I també m'ha explicat com Jersey està ple d'abocadors industrials, terrenys plens de tòxics, que ara no saben què fer-ne. M'ha explicat el cas paradigmàtic de Manville, un poble que va créixer al voltant d'una planta de producció d'amiant de l'empresa Manville (d'aquí el nom del poble), i en què els nens jugaven al costat dels dipòsits d'amiant, fins que tothom va començar a agafar uns càncers de pulmó de cavall, i d'un tipus en concret que està únicament associat a l'amiant. I clar, van denunciar l'empresa, va tancar la fàbrica, però encara s'ho va muntar per a no pagar indemnitzacions als fumadors, al·legant que el càncer els podia venir del tabac. I el millor de tot: ara han sepultat l'antiga fàbrica sota un bloc de formigó que li fa de taüt, i tens un gran centre comercial a sobre (al menys no és una plaça amb un monument per la pau al món i un parc de la infància)...

I és que com diem nosaltres: everywhere, they cook beans (m'ha faltat dir això en algun moment de la conversa, crec que si més no l'hauria descol·locada).

De totes maneres, per a tenir una presa de contacte, el dijous amb el Kugatsu i un altre japonès agafarem un Ferry, creuarem el Hudson, i anirem a sopar a Hoboken, Nova Jersey, lloc de naixement de Frank Sinatra i d'invenció de les galetes Oreo. O sigui, lloc de culte per a mi (evidentment pel primer dels dos fets...). Ja us diré què tal!

I a veure si animo el blog, que últimament estic massa reflexiu.

Segur que no pot ser bo.

16 d’abril 2007

Plou sobre mullat

I és que aquest matí, mirant les notícies de Fox 5 (és el canal que tenim gairebé sempre, perquè subtitulen gairebé tots els programes i així ho entenem tot bastant millor, tramposos que som) mentre esmorzava (bastant ràpid, perquè ens hem despertat a tres quarts de nou, ens havíem quedat fregits...) he vist que la sensació que vaig tenir ahir que plovia amb moltes ganes estava justificada: ha estat una de les tempestes més fortes en els últims anys, amb rècords de precipitació i inundacions generalitzades tant a l'estat de Nova York com a New Jersey... Cases inundades, carreteres tallades, vols anul·lats... Al departament mateix avui hi ha gent que no ha pogut venir per això..

La pluja està amainant (avui és una cortina fina), però ens esperen uns dies de temperatures que gairebé no superaran els 10 graus. Per als curiosos, poso la foto del Radar Meteorològic d'ara mateix (llàstima no tenir la d'ahir, segur que era bastant espectacular).



Bé, jo que em queixava que a Barcelona feia molt de temps que no passava pluja, fred i vent!

15 d’abril 2007

Gospel

Avui està fent un dia plujós com encara no els havia tingut des que vaig arribar a Nova York. I això que tota la setmana ha anat alternant dies de sol amb dies de pluja, però avui se n'ha endut la palma.

Tot i això, hem pensat que avui era bon dia per a tornar a intentar anar a una missa Gospel, després de l'intent fallit de la setmana passada. I així que després de fer-me un entrepà d'Spam per a esmorzar (que volia provar-lo, i he pogut comprovar com de dolent arriba a ser...), i d'escalfar motors sentint un predicador per la tele (un predicador que, atenció, omplia estadis com el Palau Sant Jordi), hem tornat a fer el camí de més d'una hora de Metro, hem arribat a Harlem, i ens hem mullat de mala manera fins que hem arribat al Greater Refuge Temple, una mica més tard de les 11 i amb la missa ja començada.

Només entrar, un home m'ha preguntat, sense saludar ni res, d'on ets? Comencem bé! D'Espanya (simplificant les coses). Val, doncs passa per aquí... He pensat... Coi, si li arribo a dir que sóc d'un altre lloc no em deixa passar? Sort que Espanya deu ser encara un baluard del cristianisme i aquestes coses... El que ha de fer un perquè el deixin entrar als llocs...

Però bé, ens han assegut al primer pis de l'església, al costat d'un fotimer de giris, jo crec que n'hi havia gairebé un centenar, i hem començat a veure el grup cantar. I és que una missa Gospel és cantar, cantar i cantar. Jo crec que més de tres quartes parts de la cel·lebració han estat cantant. I s'ha d'admetre que canten bé! Estaven allà on hauria d'haver-hi l'altar, que no n'hi ha, ni tampoc no hi ha creus amb Cristos dessagnant-se amb espines clavades, ni imatges de sants morint de forma creativa; doncs allà tot un grup de dones vestides amb camisa blanca, faldilla negra i un barret de malla blanc, i quatre homes amb americana i corbata al centre fent els tons més baixos, tots negres, evidentment. Davant d'aquest grup hi havia tot de Pastors, asseguts en una cadira, i hi havia un púlpit a què s'acostaven per torns i anaven predicant. Però quin tipus de predicació! La veritat és que parlaven bastant ràpid i cridant moltíssim, semblava més un meeting polític, amb missatges curts i repetitius, i la gent anava aplaudint a tot moment. Hi havia tot de feligresos que s'aixecaven i es posaven a cridar i a ballar, que jo al principi em pensava que era que estaven malament del cap, però no, pel que sembla és normal. I en qualsevol moment el Pastor també es posava a cantar, i tornava a sonar l'òrgan Hammond (com m'ha agradat això), a què a partir de la tercera cançó s'hi ha afegit una bateria, una guitarra elèctrica i un baix elèctric (que per cert en alguns moments tocaven com si fos un contrabaix, així asseguts i amb el baix entre les cames, no ho havia vist mai...). I fins i tot hi ha hagut un moment en què el Pastor ha començat a explicar la seva vida, que ell era un borratxo, però que després s'havia convertit en Pastor perquè la seva mare havia resat molt, i a mitja explicació el sermó s'ha transformat en cançó, i cada 5 o 6 paraules feia un wahohouuu, un cop i un altre, cridant a viva veu (que en tenia un bon torrent, tot sigui dit), i ha estat així jo crec que vora un quart d'hora. La veritat és que crec que en aquell moment he assolit un cert grau de rallada, només la curiositat de veure com acabava allò (i suposo que una mica el respecte per les celebracions religioses que t'agafa anant a escola de monges), ha fet que no fotés el camp després dels 10 primers minuts de wahohouuu.

Perquè, obviament, entre la intensitat amb què predicaven, i cantaven i se'ls anava l'olla, que han passat quatre cops a recollir almoina, i que tot plegat ha durat gairebé dues hores i mitja, quan s'ha acabat la missa (que acaba amb la gent dient Amen, i el Pastor dient-los que Déu els beneeixi, crec que és la única semblança que he trobat amb una missa catòlica), del centenar de turistes en quedàvem sis...

Tot i això, admeto que és una cosa que ha valgut la pena. Trobo curiós com viu la religió aquesta gent. Així com els sermons i la imatgeria i el discurs en general de l'Església Catòlica (Apostòlica i Romana, Amen) estan molt centrats en el pecat, i en què som tots uns miserables i anirem de cul a fer de llenya a les calderes d'en Pere Botero, en general tot el que deien els Pastors eren paraules d'agraïment per ser allà, i paraules d'esperança per a la gent que entrava en aquella església. La veritat és que el contingut m'ha semblat bastant social, mencionant als drogoaddictes, les prostitutes, els convictes... Però és que és el que ha comentat el propi pastor: un de cada tres joves negres als Estats Units està a la presó o ha tingut problemes amb la justícia. Una religió que ignorés aquesta realitat i no abracés tota la gent amb problemes suposo que no quallaria, perquè suposo que qui més qui menys en aquell barri té algun parent o amic que té problemes, i dels grossos. I la cerimoniositat de les cel·lebracions catòliques s'ha de canviar per una cosa que involucri més a la gent... o potser és al revés, el fet que la gent no estigui involucrada (durant una estona, els pastors han acollit a la gent que volia demanar oració per coses en particular, i els atenien un per un, i hi havia penya que després de parlar amb el pastor i que aquest els beneís començaven a tremolar o es desmaiaven) és el que fa que les cel·lebracions catòliques acabin degenerant en meres cerimònies. En qualsevol cas, hauria de donar a pensar als creients catòlics... Encara que segur que tornar a les misses en llatí i d'esquena al públic és millor sol·lució.

Com a contrapunt: l'Església a que vam anar és una empresa, i trobo que per moments una mica es perd l'esperit, i es pot caure en el Show Bussiness. Potser tot es fa atractiu perquè la gent s'involucri i subministri finançament. A mitja missa s'ha fet un repàs de les activitats socials de l'església, indicant els preus per a qui s'hi volguès apuntar, i entre les xerrades que donaven n'hi havia una sobre com guanyar dinés amb el negoci immobiliari... Que possiblement això és bo per a la gent de Harlem? Doncs no dic que no. Que això és el que ha de fer una església?

Deixo la pregunta en l'aire.

El Met

Després de l'aperitiu de la setmana passada, de pujar-ne les escales però quedar-nos a l'entrada, avui ens hem armat de valor i hem entrat al Metropolitan Museum of Art (Met per als amics, com tantes coses en aquesta ciutat)! I crec francament que he acabat amb un empatx de cultura, el meu cervell ha estat incapaç d'assimilar tant d'art i tanta cosa, i crec que possiblement demà ho hauré oblidat gairebé tot (per sort), així que abans que no se m'oblidi aprofito per un post i deixar constància de la gesta!

I és que crec que ha estat la vegada que m'he passat més temps dins un museu d'art de la meva vida: més de 5 hores! Encara que tampoc no és que hagi anat a molts més grans museus, el més important fins ara havia estat el Prado de Madrid; quan he estat a altres ciutats, normalment no tenia prou temps com per anar a museus (bé, menys a Londres, que em vaig guardar ja un dia gairebé sencer per anar al Museu d'Història Natural, que tenia ganes d'anar-hi des que mons pares van anar-hi quan jo era petit i em van portar un llibret amb fotos; crec que al final també vaig estar-hi prop de 5 hores, el que passa és que en comptes de quadres i escultures vaig estar mirant animals dissecats (Dodos!)). I bé, com sempre passa amb aquestes coses, he agafat la primera secció, la d'Egipte, i m'estava llegint tota la informació, tots els panells, mirant tots els objectes de totes les sales... I ha passat més d'un hora! A tot això, el Kugatsu ja m'havia dit que ell preferia anar una mica més lleuger, i que ja ens trobaríem a les 3 a l'entrada, i jo li havia dit que perfecte, perquè realment aquestes coses el millor és anar fent cadascú al seu ritme.

Però clar, llavors se m'ha acudit mirar com era tot el museu, perquè em semblava que la secció d'Egipte era enorme, i sí, realment ho era, però en el fons era una part minúscula de museu, potser la setzena part. I clar, si em calia més d'una hora per a Egipte, m'ha semblat que 16 hores no les tenia, i que més valia que anés tirant. També perquè fins i tot al cap d'una hora ja totes les urnes funeràries i mòmies comencen a semblar el mateix. I així que he començat a tirar, i m'he empassat tot l'art americà, l'art medieval europeu, la secció d'art modern, la de pintura europea i l'art japonès abans de dinar. Tot sigui dit que al Metropolitan hi ha moltíssim art decoratiu, del pal mobles, i miralls, i coses de les cases en general. La veritat és que hi ha llocs en què han muntat reproduccions senceres d'habitacions de diverses èpoques, plenes d'objectes de l'estil que tocava; a mí particularment m'ha agradat una reproducció d'una habitació de Frank Lloyd Wright, potser perquè era més moderna, les habitacions dels segles XVII, XVIII i fins i tot XIX em semblaven terriblement recarregades...

També fins i tot tenien reproduccions de patis, he estat en una reproducció d'un pati de Vélez Blanco, a Andalusia, i un de Xinès. Però crec que cap habitació ni pati no podia superar...



... el temple egipci gairebé sencer que tenien en una de les sales. És el que té construir un país de zero en un lloc en què tens moltíssim espai: et pots permetre de construir uns museus enormes amb sales enormes en què t'hi cap virtualment el que vulguis... I és que els USA són així!

I estava en tot això quan eren una mica més tard de les 2 i he dit: hauria d'anar a veure l'exhibició que fan sobre Barcelona. I he començat a buscar-la. L'únic que sabia era que era al 2n pis (o sigui, 1r per a nosaltres, algun dia els he d'explicar que a vegades a Barcelona el que per a nosaltres és un 1r per a ells seria un 4t...), però no duia un mapa, i per altra banda als mapes que anava trobant de tant en tant a les sales no deia exactament on era l'exposició, sinó únicament marcava diverses àrees d'exposicions temporals... Total, després de voltar una estona i creuar diverses vegades la secció de pintura europea (m'ha tocat passar davant el retrat de l'infame Conde-Duque de Olivares més d'un cop...), finalment ho he trobat!

I no sé, només entrar allà m'he emocionat. No sé, té quelcom de màgic estar lluny de casa i entrar en un lloc on parlen de la teva ciutat, i veus coses d'allà, fotos dels Quatre Gats, de la ciutadella, de Montjuïc, del Pavelló Mies van der Rohe, el quadre del Tàndem, els Nonell, les escultures de Llimona... Fins i tot hi havia el projecte de l'eixample de Cerdà, en què una zona estava marcada com a Putxet. I tenia ganes d'agafar a la gent i marcar-los el mapa i dir: Ei! Aquí visc jo! Clar, obviament no ho he fet, que t'expulsin del Metropolitan per desequilibrat mental no és res que pugui posar al Currículum... No sé, em pregunto que passaria si visqués molt de temps fora de Barcelona, si aquest sentiment se n'aniria, si els amics i la família no hi fossin... Què és el que realment em fa sentir que allà, i no aquí on sóc ara, és casa meva? Bé, no sé, ho deixo en l'aire, però confesso que he sortit de l'exposició imbuit d'orgull català, sentint per una estona que la meva ciutat també podia ser el centre del món.

Ah, i per cert, no sé què en deu pensar el nostre govern central, però a les explicacions dels quadres, a la nacionalitat dels artistes diferenciava entre Catalan i Spanish. A mi, m'està perfecte, però m'estranya que no hi hagi hagut cap pollo... Estos separatistas catalanes...

I bé, després d'això ja he anat a trobar-me amb en Kugatsu, ens hem donat un parell més d'hores que he aprofitat per a menjar-me un Pretzl (són com les galetes salades aquestes amb què el Bush es va ennuegar, però en gran, i de pa), i acabar de fer una passada per la zona grega i romana, més art americà (on davant del quadre de Washington Creuant el Delaware he enganxat un grup amb guia que ha explicat el quadre, i mira que no canvia anar a un museu i que t'expliquin les coses o tot just anar mirant un quadre rere un altre a saco... Encara que he d'admetre que el quadre és el dels més grans del museu, i crida l'atenció, així que m'hi hauria entretingut igualment), i quan ja estava perdut en unes galeries plenes de cadires, plats i olles americans del segle XVII, ja eren pràcticament les 5 i ho he donat per bo.

La veritat és que crec que caldria una setmana per a poder veure tot el museu amb calma, però en el fons... realment cal veure TOTS els quadres, escultures, urnes, plats, vasos, espasses, armadures i instruments musicals (sí, perquè també hi ha col·leccions de tot això)? Així que em quedo amb l'exposició de Barcelona, el quadre de Washington al Delaware, l'habitació de Frank Lloyd Wright... I amb una estàtua de bronze (que sempre m'ha agradat més que la pedra) que he trobat per casualitat en un pati, d'una noia tapant-se del fred amb una capa, i que he aconseguit recordar que es diu La Frileuse de Houdon! Així ja en podré buscar fotos...

Perquè sí senyors, tot això ha estat el dia que va i m'oblido la càmera de fotos a casa...

12 d’abril 2007

Shogi i Escacs

Ahir després de sopar vam fer una cosa que comentàvem feia dies amb en Kugatsu: fer una partida de Shogi. A la gent que seguia la serie Ranma 1/2 potser els soni: és com uns Escacs a la Japonesa, amb les fitxes en forma de taüt i Kanjis dibuixats a sobre. Jo sabia que existia des de fa bastant de temps, perquè quan estàvem fent la carrera i ens vam comprar un taulell de Go entre quatre amics, ens vam trobar amb que pel darrere hi havia un taulell d'una cosa que no sabíem que era, que va acabar resultant ser Xian'qi (que en aquest cas són uns Escacs Xinesos), però fins que no ho vam descobrir doncs vam trobar tot de variacions i jocs semblants als Escacs, una de les quals és el Shogi.

I bé, entre que em vaig mirar una mica la Wikipedia pel matí i que després en Kugatsu em va fer una repassada de les regles, em sentia preparat per a la meva primera partida de Shogi. Partida que va durar més d'una hora i que va acabar com jo sabia que acabaria: amb el Kugatsu guanyant-me. Tot i això, el joc em va agradar, potser més que els Escacs, però potser tot just és la novetat, perquè s'hi assemblen força. He de dir que té molta gràcia que quan et menges una peça no la mates, sinó que la captures, de manera que en qualsevol moment pots tornar-la a posar al taulell, jugant a la teva banda. I així, en una situació en què l'altre ja creu que et té contra les cordes, et treus de la màniga una fitxa que ja estava morta, i l'altre es queda amb un
pam de nas.

Però per altra banda, tens molt poques fitxes que avancin més d'una casella: només tens un alfil i una torre, els cavalls no poden retrocedir, i l'únic que hi ha són dues llances, que són torres que només poden anar endavant. Vaig trobar que per moments al joc li faltava verticalitat. Perquè sí, tens el rei i 4 generals, que són com reis amb alguns moviments capats, però tot acaba anant d'un en un.

I bé, en Kugatsu va dir que si volia avui jugàvem una partida d'Escacs.

I així ha estat, després de sopar ens hi hem posat. I bé, li he explicat les regles, perquè no havia jugat mai, l'ha descol·locat una mica l'enrocar, i que els peons no matin igual que es mouen, però més o menys ho ha vist clar i hem començat la partida.

I m'ha guanyat.

Però és que m'he deixat menjar les dues torres en dues jugades consecutives a mitja partida... Patinada d'aquelles èpiques! Encara sort que he aguantat més d'una hora...

Al final, ell m'ha dit que ha trobat que els Escacs i el Shogi són molt semblants, i per això li ha estat molt fàcil de jugar. I suposo que precisament per això a mi em va ser difícil de jugar: sempre se m'han donat malament els escacs. Recordo la vegada que vaig tenir la genial idea d'apuntar-me al torneig de l'escola, que vaig perdre totes les partides... Crec que després d'allò vaig tenir clar que més valia que em dediqués a una altra cosa...

De totes maneres, sembla que el proper joc que provarem serà l'Othello, i jo tinc ganes de reptar-lo a una partideta de Go... O si no ho provaré amb cartes, i perquè no m'he portat el Carcassone, que si no...

09 d’abril 2007

Diumenge de Pàsqua

El dia d'avui podríem dir que ha estat un dia una mica frustrant... Per què? Doncs perquè nosaltres ens les pintàvem molt felices: Diumenge de Pàsqua, aprofitar per anar a veure una Missa Gòspel al Harlem. I no és que jo estigués gaire convençut, una mica per la fama que té el barri, però entre les ganes que tenia el Kugatsu, que a la guia deia que el barri s'havia revalorat molt, i fins i tot estava agafant aire chic, i que també un amic del departament m'havia parlat que ell havia estat en una Missa Gòspel i cap problema, i tothom súper amable i tal, al final m'he acabat convencent a mi mateix. I la veritat és que sí, realment el barri no té res de particular. Fins i tot em pensava que tindria la sensació de desentonar entre tanta gent negra, i que va, perquè estava ple de turistes que anaven a veure Misses Gòspel. I que, com nosaltres, s'han quedat amb un pam de nas!!

Perquè clar, avui anava tothom amb les seves millors gal·les, i les misses eren només per als feligresos. I francament, ho he trobat lògic: ningú no vol que els turistes de torn tafanegin per la teva parròquia el dia de la festa gran de la teva religió. Així que ens hem trobat a les 11 del matí en mig de Harlem, i hem començat la nostra peregrinació...

I és que hem voltat per Harlem una estona, en què el que més gràcia m'ha fet ha estat passar per davant de l'Apollo, pel que sembla una de les sales de música Jazz més mítiques, encara que havien canviat les lletres de plàstic anunciant els artistes, que sortien a les guies de viatge i que jo esperava veure, per una meravellosa i asèptica pantalla de LEDs; hem seguit caminant cap al riu Hudson, i hem arribat al barri en què està la Universitat de Columbia. I allà hem volgut entrar a la Riverside Church, que té un campanar que et permet veure tot Central Park i a què suposadament es podia pujar de gratis, i ens hem trobat amb què estava tancat al públic, i no tampoc no podíem entrar a visitar l'església perquè estaven també fent missa de Diumenge de Pàsqua... Al final hem anat al monument a Ulysses S. Grant, la tomba més gran d'Estats Units i que està envoltada d'uns bancs d'estil Gaudí però amb dibuixos extremadament kitsch.

Encara sort que ens hem pogut passejar per Columbia una estona, perquè després hem volgut entrar a la Catedral de Saint John the Divine, la més gran dels Estats Units. I dic només hem volgut entrar, perquè ja us imagineu quina ha estat la rebuda que ens han donat...

I arribat a aquest punt, hem pres una decisió que possiblement hauria estat millor no prendre. En Kugatsu ha dit: prendre un cafè o algo o dinar. I hem entrat en un restaurant hindú. Detall important, érem els únics clients del restaurant. Aquestes són aquelles coses a què en aquell moment no dones importància, però després si fos una pel·lícula jo hauria tingut flashbacks, i hauria lligat caps... Però no ho he fet. I bé, eren les 12 i mitja, però com que quan és dia de feina molts cops dinem a les 12, em pensava que en Kugatsu es demanaria dinar. I jo ja havia demanat el Tandoori Mixed Grill (amb pollastre, xai i gambes), i va en Kugatsu i es demana un tros de pastís i un cafè. Um, no anàvem a dinar? Hi ha vegades en què realment tinc la sensació (i és que és així) que no ens entenem. Però bé, com que ell ha dit que ja en tenia prou, jo li he dit al cambrer que ho tirés endavant.

Cambrer que mentre esperàvem el menjar, i durant el dinar, anava entrant periòdicament a la cuina i començava a donar crits. Hi ha hagut un moment en què han entrat dues noies demanant taula, i jo he pensat: al menys a veure si no estem sols, però no, en quant el cambrer ha tornat a entrar a la cuina, elles, que encara no s'havien assegut, han agafat i han fotut el camp. Llavors arriba el meu Tandoori. Que, de bones a primeres, semblava Tandoori de només pollastre. I li ho he preguntat, i el cambrer, tot indignat, em diu: No! Mira aquí el xai i aquí les gambes! Mixed Grill! L'esmentat xai era un parell de talls que em pensava que era tomàquet recremat, i de gambes n'hi havia dues de comptades! I no us penseu que eren gambot, ni llagostí. Eren gambes d'aquelles mida moneda de 10 cèntims! Bé, com que la diferència entre el Mixed Grill i el Tandoori de Pollastre era 1 dòlar, he pensat que tampoc no valia la pena discutir, no fos cas que se'm posés a cridar a mi també, i com que de pollastre sí que n'hi havia força, doncs he començat a dinar.

I bé, jo no havia menjat mai Tandoori, però tinc la sensació que el proper que mengi serà més bo que aquell. Segur. I per acabar-ho de rematar, no sé si la barreja d'espècies o si és que he menjat massa o què, però el Tandoori aquell m'ha donat un mal de panxa increïble, que després per la tarda fins que no se me n'ha anat he passat una estona que em cagava (i mai millor dit) en el Restaurant, el Tandoori i el cambrer i la mare que els va parir a tots plegats...

Per sort, després d'això hem arribat a Central Park! Que és un forat verd enorme enmig de la ciutat. És molt divertit estar entre arbres i veure que, per sobre de les copes que estan totes emmaranyades i fan com un núvol gris al damunt del teu cap, sobresurten les puntes de tot de gratacels. De fet, com que no estàs acostumat a estar entre edificis tan alts i no en veus la base, tens la sensació d'estar enfonsat en un sot enorme. Tot i això, he d'admetre que l'hivern (que aquí encara dura, avui ha tornat a caure alguns flocs de neu mentre érem al parc) segur que no és la millor època per veure el parc: per una banda, perquè si durant tot el dia déu n'hi do amb el fred que feia, no us explico a l'arribar a Central Park que és una zona enorme oberta sense edificis que et protegeixin. I per una altra, perquè els arbres estan tots sense fulles, i en molts moments té tot plegat un aspecte bastant tètric.

I recorrent el parc hem passat per davant del Gugenheim, que, sorpresa! tenia tota la façana tapada amb una bastida perquè està en rehabilitació, així que m'he quedat sense foto de l'OVNI del Frank Lloyd Wright, del Metropolitan Museum of Art, on hi ha una exposició sobre Barcelona; del Museu d'Història Natural, que inicialment era un monument enorme a en Teddy Roosevelt i que té les parets plenes de frases lapidàries del pal si he d'escollir entre la pau i la rectitud, escullo la rectitud, ideal per a un museu; i per últim de la casa on va viure John Lennon. O on suposem que va viure, perquè a la guia deia que era allà però a l'hora de la veritat ni hi havia cap placa ni res, així que ens ho creiem.

I estàvem ja força cansats, arribats a aquest punt, però encara ens hem animat a anar fins a la 2a Avinguda i agafar el Roosevelt Island Tram, que és un telefèric que et porta fins la Roosevelt Island, una illa que queda en mig del riu entre Manhattan i Queens. La veritat és que el viatge és curt però és una passada, t'eleves per sobre dels carrers i avingudes, i vas una estona a l'altura de les columnes que aguanten el pont que va paral·lel a tu. De fet, aquest és el telefèric que surt en una de les pel·lícules d'Spiderman, crec que a la primera. I clar, un cop arribats a la Roosevelt Island, en Kugatsu volia agafar ja el metro per tornar, perquè en principi a la illa no hi ha res. Però jo no sé perquè se m'havia entestat anar a la punta sud. En principi, a la meva guia deia que hi havia unes ruïnes d'un hospital de verola, i tal, i a mi caminar entre ruïnes m'entusiasma. I en Kugatsu deia: fa fred, estem cansats i en serio, que en aquesta illa no hi ha res. I jo: però es que hi ha unes ruïnes... I al final l'he convençut, hem caminat una estona paral·lels al riu, que no us vull dir el vent i el fred que feia, i llavors, ens hem trobat amb això:



Una meravellòs reixat que tallava la punta sud de la illa, i al darrere, entre mig d'unes herbes de metre i mig i un fotimer de pedres escampades, un edifici antic, i més enllà, unes ombres que suposadament eren les famoses ruïnes l'hospital de verola. Bé, millor no descric la cara d'en Kugatsu, sort que la bona educació japonesa impedeix que em pugui dir el nom del porc, però estic segur que si hagués estat de Barcelona m'hauria dit de tot. Així que ho hem deixat aquí, hem agafat el metro i encara he tingut temps de fer una rentadora (la primera que faig aquí, en una bugaderia en què contràriament al que surt a les pel·lícules, davant de les rentadores no hi havia gent fashion sinó només propietaris de restaurants xinesos encaixant-hi estovalles) i d'escriure tot aquest rotllo per rematar el cap de setmana!

08 d’abril 2007

Downtown

Recórrer el Downtown avui ha estat bàsicament recórrer carrers entre tendes i restaurant, tendes i restaurants de diferents països i temàtiques, però tendes i restaurants al cap i a la fi...

Tot ha començat a Chinatown, que ve a ser una mica com agafar la zona dels magatzems de la Ronda de Sant Pere de Barcelona, i intercalar-hi entre mig tos els restaurants i basars xinesos de la ciutat. I gent, tanta gent com sigui possible. La veritat és que m'ha acabat semblant una mica agobiant. I sí, hi havia molts cartells en xinès, de fet m'ha fet gràcia trobar una oficina d'un banc en què no hi havia ni tan sols els horaris d'obertura en anglès, però els edificis eren normals, i més aviat vells i descuidats. Hem intentat trobar un temple budista, i després de voltar una estona (després de l'altre dia al Midtown en què la graella era perfecta, tornar a una zona de carrers caòtics pot ser traumàtic) ha acabat resultant una tenda més que estava habilitada amb un altar i molta olor a encens... El més curiós? Anar al Columbus Park, en què hi havia tot de taules de pedra amb taulells a sobre, i veure com a pesar que a les taules d'escacs no hi havia ningú, al voltant de les 4 taules de xian'qi hi havia 4 grups de 10 o 15 xinesos apilats mirant les partides.

I estàvem caminant pel carrer principal de Chinatown quan hem creuat un semàfor i els cartells en xinès s'han transformat en banderes italianes, i els magatzems i basars han desaparegut pràcticament, quedant només els restaurants, això sí, ara italians: era Little Italy. De fet, el que tampoc no ha canviat és el personal de les tendes, és curiòs veure una dóna xinesa venent Torres de Pisa i samarretes amb Italian girls are the best in the world. Hem dinat pasta en un restaurant de per allà, on al tiquet hi havia el preu del dinar més un 18% de Grauity (sí, amb u), que he preguntat i m'han dit que era el servei, més el 8,75% de Taxa de l'Estat de Nova York, que sempre cal afegir al final, fins i tot al súper (em recorda quan era petit i anava a comprar al Makro que calia afegir l'IVA als preus...). Al menys el pa i els gnochis estaven bons especialment el primer.

Seguint cap al nord, Little Italy s'ha transformat en Nolita (original abreviació de Nort of Little Italy, també hi ha Lolita, que significa Lower Little Italy, però em sembla que aquesta no la he vista, sabeu que segur que me n'hauria adonat), han començat a aparéixer tendes de roba i disseny, i ens hem trobat al Soho (que significa South of Houston Street, semblen mentida el que es pot aprendre llegint guies de viatge i l'afició de la gent d'aquí a posar noms d'aquest estil). I bé, si a l'arribar a Little Italy els carrers estaven més tranquils, el Soho estava a vessar de gent. Especialment a Broadway, on hi havia les tendes de roba. Després hem anat passejant per carrers més secundaris, més tranquils i on hem trobat algunes tendes curioses, com una de mosaics (sempre m'he preguntat qui no voldria decorar la paret del seu lavabo amb un mosaic de l'àliga americana o d'un superheroi de 2 metres, però he d'admetre hi havia coses molt guapes), o The Evolution Shop, en què venien tot tipus d'insectes i aranyes en plàstic, parts de bèsties i bèsties completes dissecades (com un cap d'ós, imprescindible al costat del llit i rematant l'estora de la resta de la pell), fòssils, i esquelets d'animals i humans, incloent un d'una dona embarassada amb esquelet de fetus incorporat (feia MOLTA grima, només he pensat que esperava que fos una reproducció).

I després d'això, ja hem agafat el Metro i cap al World Trade Center! O bé, cap a un descampat enorme, de què estàs separat per una valla i en què, encara, aquí i allà afloren alguns trossos de columna de formigó, amb tot l'armat retorçat. Hi ha exacavadores, grues, i algunes altres màquines desperdigades. No puc dir que impressioni, és un descampat molt gran, però descampat al cap i a la fi, però sí que fa pensar una estona. Impressionava més veure les fotos i els regals que havia deixat la gent, sentint un home gran, amb pinta de hippie, però dels que eren hippies als 60, que tocava la flauta travessera.



D'allà, cap a Wall Street, a veure la Borsa, que és mítica però en el fons de fora no té res de particular, i caminant, caminant, fins la punta de Manhattan, que sembla que no s'hagi d'acabar mai, i per fí l'he vista, en mig del mar: l'Estàtua de la Llibertat, Miss Liberty! Deu ser enorme, perquè queda bastant lluny de la costa i tot i això sembla força gran... Una altra cosa que em queda pendent! Allà a la punta de la illa hi ha un petit parc, i es veu Brooklyn d'una banda i Nova Jersey de l'altra, que encara no havia pogut veure, i que al menys d'aquesta banda són més gratacels fent la competència als de l'altra banda del riu Hudson...

I amb un vent que em recordava que tot el dia havia fet força fred, encara que sense neu aquest cop, hem agafat el metro de tornada cap a casa, amb temps de passar abans pel súper Met i comprar una caixa de Donuts americans, estil Homer Simpson. 12 donuts gust natural, glassejat i xocolata... Wawawawa... I és que després de tant voltar per les nacions, necessitava recordar una mica exactament on era...

07 d’abril 2007

Estrès

Avui, mentre em prenia una sidra calenta amb caramel i canyella, recepta Starbucks del costat de la Universitat, i cosa que mai no hauria pensat que trobaria bona si m'ho haguessin dit quan era a Barcelona, he pogut donar per tancades les 48 hores de més estrès des que vaig arribar aquí a Nova York.

I és que la veritat és que em dóna la sensació que la gent penca molt aquí. Clarament, més que a Barcelona. Un exemple és la hora del cafè. En comptes d'anar a fer un cafè a mitja tarda, com el que fem a Barcelona pel matí a la feina, que vas, et demanes el cafè, te'l prens tranqui·lament amb els companys de feina, i comentes les notícies del diari i les aventures estranyes que t'han passat el cap de setmana; doncs en comptes de tot això, senzillament quedes amb els companys, vas a buscar el cafè a la tenda, te l'endús amb un got de plàstic, parles durant el camí d'anada i tornada, i en quant arribes a la Universitat cadascú se'n va al seu despatx a prendre's el cafè tot sol mentre es torna a posar a pencar...

I clar, només faltava que el dimarts m'avisessin a les dotze menys cinc que hi havia la reunió bisetmanal del grup a les dotze. Reunió que es fa a la hora de dinar perquè així hi ha qui aprofita per a fer-ho mentrestant, i així suposo que pot seguir pencant només acabada la reunió. I clar, la reunió va començar amb un home que anava parlant, molt a poc a poc, explicant que havia estat la setmana anterior en tals congressos, i s'havien pres tals decisions aquí i allà. I quan va acabar va girar el cap cap a l'home que hi havia a la seva dreta, i aquest va començar a explicar-li el que havia fet durant les dues setmanes anteriors. I llavors vaig captar-ho: el del principi era el cap del grup, que tot sigui dit de passada, és un pioner i una de les persones més famoses en el que és el meu camp, i el que tocava ara era explicar-li tothom el que estàvem fent. Clar, quan em va tocar a mi, va ser un: bé, porto cinc dies aquí, i dos eren cap de setmana, i havia de fer papers... vamos, que no he fet res... però prometo que algo faré!

A més a més, tothom estava fent un munt de coses, i havia d'obtenir un munt de resultats per al cap de dues setmanes. Després alguns em van confessar que era molt habitual que la nit abans de les reunions tothom acabés pringant i quedant-se despert fins les tantes per acabar el que havia dit que faria, però les llebres ells les deixaven anar...

I a tot això que el que em fa de supervisor mentre sóc aquí va proposar que en Kugatsu i jo féssim avui divendres una presentació per a explicar de què anava la nostra tesi, i el que volíem fer aquí, una mica perquè la gent del grup ens conegués i tal. Lo típic, quatre diapositives, uns quants resultats, pim, pam.

Total, que em vaig posar a fer diapositives, però com que sóc un matat i tenia tot d'idees que volia provar, i em comptes de quedar-me amb els resultats que ja tenia, vaig voler retocar les programes i tornar-ho a llençar tot a executar. Mentrestant anava fent diapositives, em van avisar d'un programa que no funcionava a Barcelona... i va passar la setmana, era dijous i encara no tenia ni les transparències acabades ni els programes en marxa.

Estrès. Vaig aconseguir acabar els programes i llençar-los a córrer als ordinadors del departament de Barcelona, i vaig mirar d'acabar les transparències per a ensenyar-se-les al meu supervisor per la tarda. Se les ensenyo, bé, aquí falten resultats, però per demà al matí les tinc! Segur!

Clar, jo comptava amb després de sopar connectar-me des de casa als ordinadors de Barcelona, baixar-me els resultats, afegir unes boniques taules a les transparències... Però llavors ens trobem amb que no ens podem connectar a Internet des de casa perquè no sabem el número de telèfon a què cal trucar amb el mòdem...

Total, que després de sopar, ja em veus a mí amb el portàtil al llit, retocant transparències a marxes forçades i de tant en tant mirant a veure si podia robar-li la Wireless a algun veí i connectar-me als ordinadors de Barcelona, encara que només fos una estona per a baixar-me alguns resultats i tenir alguna cosa.

A les 11 sembla que puc, però perdo la connexió quan estic a mitja feina. Finalment, cap a les 12 ho aconsegueixo. I vinga, acaba de processar això, la 1; treu números, les 2; fes taules, les 3. Me'n vaig anar a dormir a les 4! I encara, més o menys ho tenia tot llest. Però aquest matí ens hem hagut de llevar d'hora i tornar cap a la Universitat per acabar-ho... Una mica més i em quedo clapat al Metro!

Tot i això, al final tot ha anat bé. De fet, era una presentació informal, així que tampoc no hauria d'haver-me preocupat tant! Bé, només he tingut la sensació que els he fotut un rotllo de tres quarts d'hora, però aquesta sensació la tinc bastant sovint, em temo... :)

Per sort per a tots, demà toca turisme: Lowtown, incloent Soho, Chinatown, Little Italy, Zona Zero i... el cul de l'Estàtua de la Llibertat, perquè l'Estàtua em sembla que mira cap al mar, i nosaltres la mirarem des de terra. La cara, per a un altre dia.

06 d’abril 2007

Avui Neva

I fa una rascaaaa que no vegis...

És un petit detall, que volia compartir amb tots vosaltres.

04 d’abril 2007

Liant-la

Des d'aquesta tarda ja tinc mòbil americà!

M'he comprat una targeta de pre-pagament, i així em poden trucar des de Barcelona amb una oferta de Telefònica, que val 5 cèntims per minut sense establiment de trucada a qualsevol fix o mòbil d'Estats Units, amb un abonament mensual de 3 euros. Ho vam parlar amb la Laura, però com que a les hores a què ella em pot trucar des de casa jo sóc a la feina, i després quan jo arribo a casa ella ja dorm, vam pensar que el millor era mirar de trobar un mòbil i així em podria trucar encara que jo fos a la feina.

I això que vaig pensar: un mòbil de targeta serà la millor opció, perquè per tres mesos no crec que em valgui la pena fer-me un contracte. I vaig pensar... quins records! El meu primer mòbil de targeta, en aquella època en què ningú no tenia mai saldo, perquè tothom es comprava el seu primer mòbil i deia: jo només el faré servir per a rebre trucades; i l'anar al banc a recarregar el mòbil... snif! Doncs posat en això, vaig anar a preguntar-li a una companya del departament que és Portuguesa si ella sabia com estava el tema. I clar, em va dir: ves i pregunta a la tenda. Però em va dir que si volia, ella tenia un mòbil vell, i que només hauria de comprar-li una targeta.

I bé, vaig anar al T-Mobile que hi ha davant de la Universitat, i vaig preguntar. I el dependent que hi havia a l'entrada em va dirigir cap un altre dependent, un negre amb rastes que parlava ràpid. Molt ràpid. I que deia bucks, i coses per l'estil. Realment, em costava bastant entendre'l. Però vaig entendre que la oferta millor que tenien era de 30 euros mòbil més 30 minuts de saldo, i que si volies només una targeta, eren 15 euros i tenies 150 minuts de saldo.

Aquí m'hauria d'haver adonat d'alguna cosa, jo. Perquè 150 minuts per 15 euros és molt barat. Massa. Però com que m'havien comentat que el telèfon als Estats Units era barat, doncs vinga, m'ho empasso. I em semblava lògic: per només la targeta has de pagar menys que per un telèfon. Havia oblidat dues paraules que són l'essència de la societat americana: consumisme i marketing (a part de denúncies i advocats, però això ja és un altre tema).

Total, que avui la companya m'ha portat el seu mòbil, un meravellós Nokia de l'any de la picor (crec que el primer Alcatel One touch Easy que vaig tenir era més petit) i jo arribo allà a la tenda, torno a parlar amb el broda que estava al mostrador, provem que la targeta va bé amb el mòbil, me l'activa, fa tota la paperassa, em passa la targeta i em fa signar el rebut.

50 dòlars.

Més la taxa de l'estat de Nova York, que és un 8'375% i que a tot arreu t'afegeixen a posteriori.

Total, gairebé 55 dòlars. I ja estava tot fet. Idiota! Fifty, no fifteen! M'hauria d'haver adonat que era evident que havien de ser cinquanta i no quinze! I sí, tinc 5 vegades més minuts en trucades, i també un mòbil 3 vegades més gran, i en blanc i negre, i que només puc enviar missatges en majúscules... Suposo que acabaré gastant-los, encara que sigui trucant a Barcelona. De moment, he intentat enviar missatges, un a la Laura, i un al meu mòbil espanyol, i el del meu no l'he rebut. Només he rebut al mòbil americà dues notificacions esqüetes que diuen "Pending" i el número a què he enviat el missatge... Al menys sembla que donar to sí que en dóna...

Però bé, tot sigui per poder parlar amb la gent!

I tot això em passa el dia següent que utilitzéssim el forn per a cuinar unes albergínies perquè s'havia espatllat el microones, i acabéssim descobrint que estava espatllat el control, i triguéssim més d'un dia en poder parar-lo. Quan ens vam anar a dormir crèiem que l'havíem parat, però al matí estava tot el forn encès. Ho vam tocar, i semblava que estava parat, però a l'arribar de la feina, la xapa estava calenta. Ho vam tornar a tocar, i finalment vam trobar un punt en què el control quedava encallat, i es va aturar. Però en total, més 24 hores el forn obert, i un forn de gas. No us podeu imaginar el que significa això per a la meva consciència ecològica. M'imagino el gas cremant i cremant, i veig tot el fum, i els gasos tòxics... Horrible...

I es que la qüestió és liar-la, a Nova York, a Barcelona, o on sigui!

01 d’abril 2007

Flushing Meadows

Aquest matí he tingut una experiència que mai no havia tingut: tancar-me dins una banyera plena de fongs i començar a passar un drap amb amoníac per les quatre parets, fregant com un boig. I mentrestant pensava el que m'havia dit en Kugatsu: pel que sembla, al Japó es diu que les persones de grup sanguini A tenen una major predilecció per la neteja. Així que ja veieu, estic descobrint que són tan obsessionat per la neteja com... ma mare? Oh no! :)

De totes maneres, després d'això he pensat que hi havia prou de neteja per avui, i hem anat al Flushing Meadows Corona Park, que està a prop del nostre apartament, a Queens mateix, i que a mi em sonava per les instal·lacions on es du a terme el Torneig de Tennis del Estats Units. A la guia sortía, i posava la història, que el parc es va construir per allotjar l'Exposició Internacional que es va dur a terme a Nova York, i després el van aprofitar per a la segona vegada que la van fer (vamos, com si a Barcelona en comptes de construir l'Exposició de la Plaça Espanya per a l'any 1929, haguéssim aprofitat la Ciutadella de la de l'any 1888). També he pensat que per a compensar ahir, que va ser dia que vam fer el que qualsevol turista que va a Nova York fa, avui aniríem a alguna cosa una mica diferent.

I és curiós, perquè un s'esperaria que Flushing Meadows estés en una zona residencial pija, rotllo Pedralbes, i que va. Per a començar, arribes allà amb un Metro d'aquests elevats, amb parades rotllo Mercat Nou. Baixes de la parada, i segueixes la 111st street, i et trobes amb una zona de cases més aviat pobres i d'immigració sud-americana.
Tothom parla en espanyol, et preguntes: sóc a Nova York encara? I finalment arribes al parc, i penses... Um, no sé quan va ser l'Exposició, però crec que no hi han fet res des de llavors en aquest parc... Les fonts estan seques, hi ha tot d'estàtues de bronze, que no estan mal, però es veuen velles. I el que més canta són els edificis. Hi ha un bar que es diu The Park Terrace, que està muntat com un edifici a 20 o 30 metres d'alçada sobre quatre columnes enormes. Es veu desfassat.
I després d'estar voltant una bona estona, ens hem acabat trobant amb una espècie d'òval de ferro amb tot de cables i dues torres de formigó, tot rovellat. De fet, ho he vist com un escenari ideal per a històries cyber-punk, però poca cosa més.

Tot i això, ha tingut la gràcia d'estar davant les instal·lacions de tennis... I de comprovar com, a Sud-amèrica, el futbol es du a la sang. A part dels camps de futbol oficials que hi havia al parc, a qualsevol tros de terra hi havia gent que havia posat dues bosses o dos pals i jugava a futbol. Gent de totes les edats, tots llatins. Fins i tot hi havia gent que jugava a futbol dins les piscines de les fonts, que estaven seques. I en mig de tots els partits, en una dels camps oficials hi havia un equip de gent vestida amb la samarreta del Barça, m'ha fet certa gràcia, i els he fet una foto.

En mig de tot això, s'ha posat a ploure, feia un fred de collons, i hem decidit tornar a casa. Però al passar per un pas sota les vies del tren, ens hem trobat amb dues dones que venien, atenció, menjar cuinat en dos carros de la compra. Hi havia un dipòsit de carbó, i tot d'olles i allà feien botifarres, arròs, blat de moro... De bones a primeres he passat de llarg, però després ho he estat pensant, i li he dit al Kugatsu: espera. I he anat allà, he dubtat un moment si parlar en anglès o castellà, però al final he assenyalat les botifarres i he preguntat: ¿cuánto valen? I he comprat unes morcillas, esperant que em deixaria fer-li una foto. Al final la dona no s'ha deixat fer una foto, però m'ha dit que al carro sí, així que aquí la teniu. Amb dona hauria molat més, admeto que era autèntica:



M'ha fet gràcia que, com sempre, m'han preguntat d'on sóc, crec que aquí m'ho pregunten cada cop que parlo amb algú (i de fet, passa sovint, la gent té molta tendència a posar-se a parlar amb tu al Metro, a la cua del cafè, encara que no et coneguin de res). I bé, com que sóc un chaquetero, sempre dic que sóc espanyol de Barcelona,
és molt més fàcil, tothom ho entén, i no es tracta de buscar-te enemics perquè ets un nacionalista radical.

I res, ja que havíem comprat les botifarres, he acabat fent la truita de patates, ensenyant-li a en Kugatsu com es fa, i ens ho hem menjat tot en un sopar propi de la Cultura del Mestissatge: truita de patates, pa amb tomàquet, arròs blanc i morcilla de pèsols i ceba de ves-tu-a-saber-on (confiant en allò de el foc ho crema tot).

Llàstima que en Kugatsu hagi acabat posant Ketchup a la truita...